Mª Jesús Lluelles

La localització d’Andorra entre dos grans estats i el règim polític de Coprincipat constitucional han condicionat que l’activitat econòmica fos producte directe d’aquest doble factor constituït per la geografia i la historia. Per aquesta raó, el país ha sofert una transformació radical, íntimament vinculada als processos històrics dels veïns. El creixement i desenvolupament urbà del segle XX és un fet incontestable de l’entorn i Andorra no ha constituït una excepció. Una visió retrospectiva de la distribució demogràfica evidencia que la població es repartia segons els criteris propis d’una societat rural tradicional d’alta muntanya. En el sistema econòmic tradicional tots els nuclis parroquials havien mantingut un equilibri demogràfic propi d’un sistema socioeconòmic basat en l’activitat agropecuària, que es trenca amb la irrupció d’un model en el qual el comerç i el turisme constitueixen els eixos dominants del paisatge.
Actualment, el teixit urbà s’estén per gairebé tot el territori disponible i ha donat pas al desenvolupament d’unes perifèries que no sempre tenen continuïtat amb els centres originaris. L’activitat turística és una gran consumidora de territori i ha determinat la creació de nous espais urbans amb una especialització diferenciada, com l’esquí, el comerç o simplement la residencial. La manca de planificació ha donat com a resultat una imatge urbanística desordenada. Semblava que els plans d’ordenament urbanístic parroquials havien de redreçar la situació, però, en realitat, van generar l’efecte contrari i van disparar el volum d’obra abans de la moratòria. En pocs anys es va construir el que s’hauria hagut de fer en dècades.
Ara, el Govern estudia mesures per afavorir el malparat sector de la construcció. La sobreexplotació del territori andorrà és molt superior a la de la resta dels Pirineus. El manteniment de l’actual model econòmic, basat en el monocultiu turístic, obliga a recuperar els volums d’afluència turística, ja que el canvi de model resulta gairebé impossible. Al nostre país, l’especulació s’ha imposat a la previsió, sense tenir en compte que disposem d’un territori limitat. No s’ha optat per un creixement sostenible i, una vegada més, ens trobem en un carreró sense sortida.

Al segle XXI, més que trobar la forma de destruir els residus, resulta prioritari reduir la producció dels productes que han de ser destruïts. Andorra ha experimentat un creixement econòmic desorbitat que no ha pogut assumir i, en conseqüència, s’ha vist obligada a exportar deixalles de tot tipus. Com a solució al problema de les deixalles es va elaborar el Pla Nacional de Residus, que es decantava per la incineració i el reciclatge i preveia bastir una planta de tractament tèrmic dels residus. Fa cinc anys que ha entrat en funcionament el nou forn, que ha resultat clarament excessiu per les necessitats del país, ja que l’any passat, per tercer any consecutiu, no va incinerar el mínim fixat. Se’ns va dir que tindria una gran capacitat operativa, possiblement per cobrir les expectatives de creixement del moment, i que seria capaç de produir més del 10% de l’energia elèctrica nacional. A hores d’ara no sabem quanta energia pot arribar a produir ni coneixem els aspectes negatius de cremar menys deixalles de les previstes, a banda de la reducció de beneficis pels socis que l’exploten. El forn està concebut per cremar 45.000 tones anuals i les cendres derivades de la combustió s’exporten als països veïns. No assolir la xifra amb les deixalles nacionals implica indemnitzar la concessionària o importar brossa, mentre la infrautilització obliga a parades tècniques que, segons expliquen, generen més contaminació. Per alimentar la bèstia, haurem d’importar deixalles de comarques veïnes amb problemes de tractament de residus. Tot i que el Govern va garantir que la instal·lació respectava el medi ambient, cal explicar de forma clara els impactes mediambientals, econòmics i polítics que comportarà l’augment de deixalles cremades. La incineració en totes les seves formes genera cendres volants tòxiques en proporcions significatives. Ens fem càrrec que, en èpoques de crisi prevalen els arguments econòmics i es deixen de banda els mediambientals. Potser per això, l’administració descarta redimensionar la infraestructura i ens aboca a transformar-nos en “el país de la incineradora dels Pirineus”. En definitiva, quan es va tancar l’antic forn no es van explorar suficientment les alternatives a la incineració i, malauradament, es va triar un camí sense retorn.