Mª Jesús Lluelles

Als països del nostre entorn s’atorga als estrangers amb un temps de residència el dret a vot a les eleccions municipals, com a mitjà d’integració social, mentre que al nostre país l’única possibilitat de participar en la vida pública és adquirir la nacionalitat andorrana. A diferència d’èpoques anteriors, quan la nacionalitat associava integració política i avantatges econòmics, amb el nou escenari d’obertura econòmica, els drets econòmics es vincularan a la residència, mentre que la nacionalitat quedarà limitada a l’estricte exercici dels drets polítics.
La legislació sobre nacionalitat, desenvolupada durant el segle XX, va voler preservar la identitat nacional. Aquesta mentalitat restrictiva va condicionar que les lleis de nacionalitat anessin darrere de la realitat social i integressin amb retard i de forma gradual sectors força arrelats de la població. A partir dels anys noranta neix la necessitat d’equilibrar la població de fet amb la de dret, i el 1993 es reconeix, per primera vegada, el dret a la nacionalitat per als estrangers amb 33 anys de residència. El 2004, el temps exigit s’escurça a 20 anys. Ara, el PS vol proposar reduir-lo a 15 anys, encara que molts polítics creuen que no és el moment adequat. Tot i significar un petit avenç en la consecució dels drets polítics, el debat a l’entorn de rebaixar cinc anys el temps exigit no és l’única clau d’interpretació del problema que té un abast més ampli. Malgrat la crisi, els residents estrangers encara representen el 57% de la població total i uns 13.000, segons la premsa, que podrien adquirir la nacionalitat no ho fan per raons diverses. Aquesta desafecció hauria de ser objecte d’un estudi rigorós per orientar el legislador en matèria de nacionalitat i de drets polítics.
L’ampliació de la nacionalitat als residents, iniciada amb el canvi de mil·lenni, no tan sols ha estat necessària, sinó que ha de continuar de la mà de l’obertura econòmica. La participació política és una manera de reafirmar la democràcia i, a manca d’altres vies d’accés als drets polítics, la nacionalitat esdevé un mitjà directe i efectiu d’integració. És necessari fer-ho a temps i convé que les decisions no es demorin per evitar la desafecció que es pot produir en determinats sectors socials, si no s’arriben a integrar.

L’opinió pública és cada vegada més sensible a la igualtat entre els sexes, però queden algunes assignatures pendents com les diferències salarials. Encara que les dones tinguin en contra la difícil conciliació entre la feina i la família, tothom està d’acord que elles concilien més que els homes, situació afavorida per l’Estat del benestar. A Europa, les dones guanyen un 18% menys que els homes, mentre que a Espanya la diferència salarial supera el 20%. Un salari més baix implica que les pensions també seran menors. El poder econòmic es resisteix arreu d’Europa a la presència equilibrada d’homes i dones en els seus òrgans de decisió. Noruega va aprovar, l’any 2003, una llei de paritat de sexes (no menys del 40% per a cap d’ells) als consells d’administració de les empreses, que ha aconseguit augmentar la representació femenina d’un 22% a un 42% el 2009. El Parlament europeu recomana introduir mesures efectives, com les quotes, per avançar cap a la igualtat, en especial a les empreses amb participació pública. La resposta dels països europeus ha estat molt diferent segons els casos, amb mesures que van des de les quotes fins a les recomanacions o codis de bones pràctiques.
El panorama polític andor­rà ha canviat a favor de la integració de la dona. Si fa tres dècades la política estava en mans dels homes, ara tenim tres dones amb el càrrec de cònsol i la meitat dels elegits en les darreres generals també són dones. Malgrat la integració política, continua existint discriminació salarial. Segons xifres de la CASS, les dones guanyen un 25% menys que els homes. Els seus ingressos són inferiors en tots els sectors i la disparitat és major als sectors de retribucions més elevades, com la sanitat i, especialment, el sistema financer, en què les dones guanyen un 46% menys que els homes. Per contra, les diferències són menors a l’hoteleria, l’administració pública i l’educació.
Les polítiques d’igualtat no resulten cares, permeten avenços socials i no hi ha raó que justifiqui la diferència salarial, a igual capacitat i lloc de treball. Quantes dones hi ha a les cúpules directives de les grans empreses del país? Què se n’ha fet de la secretaria d’Igualtat que va crear l’anterior Govern? Quan veurem al nostre país una llei d’igualtat efectiva d’homes i dones?