A mitjan segle passat es creen les bases d’una forma europea d’entendre el capitalisme que inclouen les pensions, la sanitat i l’educació universals. Malgrat que a Andorra l’obligatorietat de l’ensenyament té uns fonaments anteriors, la història del sistema sanitari és més recent. L’any 1962 s’instaura una assegurança d’accidents de treball obligatòria per als empleats de la indústria, el comerç i l’agricultura. L’assegurança es contracta amb companyies acreditades al país i, en cas d’incompliment, el patró es feia càrrec de les despeses sanitàries i les indemnitzacions. Aquest sistema es manté vigent fins l’any 1968, quan entra en funcionament la Seguretat Social (CASS), d’afiliació obligatòria per als assalariats, autofinançada amb les cotitzacions dels assegurats i les empreses. Aquesta nova estructura sanitària, que superava les reticències parroquials pel seu caràcter centralitzador, era vista pels sectors més conservadors com un sistema de protecció social que només havia de servir als estrangers, ja que bona part de la població autòctona disposava dels mitjans per afrontar els riscos de malaltia i hospitalització allà on volgués. En poques dècades s’assoleix un acceptable grau de benestar, encara que no sigui comparable al dels països nòrdics. Però aquest Estat del benestar aconseguit es veu trontollar a mesura que avança la crisi. Les causes són a bastament conegudes: davallada del turisme, reducció de més de 4.000 llocs de treball en tres anys i de les cotitzacions que se’n deriven, i l’empobriment progressiu d’una capa social vinculada als treballadors de la construcció, entre d’altres. El Govern ha denunciat la insostenibilitat del sistema de pensions dels funcionaris i proposa un nou model per viabilitzar les jubilacions, basat en tres aportacions complementàries: la que es rebrà de la CASS per la cotització efectuada durant la vida laboral, una mixta sufragada entre el treballador i l’administració, i un pla de pensions que s’han de fer els assalariats. Sembla que assistim a una nova embranzida del sistema financer enfocada als plans de pensió i a les companyies d’assegurances complementàries, és a dir, orientada a suplir les futures mancances que es preveuen. Tot plegat, és un pas enrere que ens retorna al model de país de fa mig segle.
En el darrer mig segle hem assistit a un creixement exponencial de les xifres d’afluència turística, que van fregar els dotze milions de visitants amb el canvi de mil·lenni i que han sofert una important davallada els darrers sis anys, tot coincidint amb la crisi econòmica. S’han creat unes infraestructures sobredimensionades, tant públiques com privades, davant l’expectativa d’un creixement continuat, oblidant els factors externs que condicionen els moviments turístics i el sostre de la capacitat d’acollida del país.
A partir del 1977 el turisme espanyol supera amb escreix el francès, però aquest diferencial, que es manté fins a l’actualitat, s’ha reduït en la darrera dècada i les afluències tenen tendència a convergir. Els destins preferits dels espanyols quan viatgen fora de les seves fronteres són els països europeus. França, que ocupa una primera posició consolidada, supera el 20% de les destinacions dels espanyols quan viatgen a l’estranger. En contrapartida, Andorra, que l’any 2001 ocupava la segona posició amb un 12,9%, ha passat al setè lloc del rànquing, amb un 4,7% de les destinacions turístiques espanyoles a l’exterior de l’any 2010. La indústria turística està subjecta a factors externs i incontrolables, com és el cas de la meteorologia, o de condicionants polítics i econòmics. En són un bon exemple la davallada del turisme britànic i les vicissituds sofertes per l’aeroport d’Alguaire per poder operar fora de l’espai Schengen, autorització que no ha rebut fins al darrer dia de novembre d’enguany, a punt de començar la temporada d’hivern.
Segons l’Organització Mundial de Turisme (OMT), el turisme és un motor econòmic per a moltes economies europees que equilibren la balança de pagaments amb les divises provinents del sector. L’organisme preveu un creixement moderat però continuat per als propers anys, especialment en els països de l’Europa del sud. No hi ha fórmules magistrals per afrontar amb garanties el futur del sector turístic. Ens hauríem de conformar amb el turisme que tenim i procurar que els nous projectes es guiïn per principis de sostenibilitat. Hauríem de ser optimistes perquè, malgrat que es tracta d’un sector vulnerable, segons les previsions de l’OMT, té un significatiu potencial d’expansió en les properes dècades.
Andorra, com a destinació turística, gaudeix d’una quota de mercat important que fa del país un centre d’atracció de fluxos turístics d’importància regional. El turisme andorrà ha conegut tres grans etapes diferents: la del turisme elitista, el de transició i el de masses. El turisme elitista, propi del segle XIX, és el que practicaven les classes acomodades. El de transició, propi de la dècada dels anys trenta, és el precursor del turisme de masses i coincideix amb l’època dels viatges per motius de salut, descans o cultura. A partir de la segona meitat del segle XX, Andorra inicia una fase d’expansió econòmica que coincideix amb la irrupció del turisme de masses, marcat pel fet comercial. L’oferta s’amplia i, entre els anys seixanta i vuitanta, es creen les cinc estacions d’esquí actuals que s’agruparan en dos grans dominis el 2003. Mentre augmenten les inversions privades i públiques en funció del turisme, l’impacte econòmic directe i indirecte s’estima en milions d’euros. Aquest model, desenvolupat a la segona meitat del segle XX, aboca a un creixement indefinit dins un sistema finit. Es planteja el dilema de créixer per generar més riquesa o preservar el territori. El consum territorial i l’endeutament comunal es configuren com els dos grans aspectes negatius de la política turística, a més d’altres problemes com la dependència dels operadors turístics. Malgrat les milionàries inversions públiques i privades, el turisme andorrà ha entrat en crisi, a causa de la depressió econòmica mundial i de factors inherents al propi sector. Des dels organismes responsables es parla que Andorra ja no està de moda, que ens hem adormit, que el model turístic resulta obsolet i que a les ofertes tradicionals s’han d’afegir nous atractius. El problema rau que es prioritzen les polítiques basades en el creixement pur i dur que incentiven el consum amb la participació directa dels poders públics a través de grans inversions en obra pública. La manca de planificació ha estat un dels trets del desenvolupament econòmic i es troben a faltar estratègies globals de planificació turística que es plantegin seriosament les repercussions socials i mediambientals. En cap moment s’han proposat, amb el rigor necessari, alternatives que facin un ús no destructiu del territori.
Quan l’any 1968 es produeix la fallida de Sobanca, la resta de bancs es fan càrrec del deute per evitar que el sistema financer andorrà perdi credibilitat i, a canvi, obtenen el monopoli de l’activitat bancària. Dos anys més tard, els representants del coprínceps ratifiquen aquest estatu quo. Si bé és cert que el 1993 finalitza legalment la situació d’oligopoli, tan sols un nou banc s’ha instal·lat al país a partir d’aquesta data. Les necessitats i les circumstàncies del sector financer han propiciat una sèrie de canvis que han abocat a l’obertura progressiva regida pels principis de gradualitat i reciprocitat.
Andorra es decanta per l’obertura, amb la finalitat d’incrementar el teixit productiu, donar més garanties jurídiques als inversors estrangers i afavorir la projecció de les empreses andorranes a l’exterior. La Llei d’inversions estrangeres del 2008 ja disposava obrir al capital estranger prop de 200 sectors amb poca o nul·la presència al país, com la producció industrial, la recerca i el desenvolupament, la medicina estètica i l’educació. El cap de Govern, en el seu discurs del mes de setembre, comunica que l’obertura de les professions liberals es farà de manera imminent i indissociable de l’obertura econòmica a les empreses, amb l’excepció de les àrees que afecten la sobirania.
Aquest procés de globalització comportarà una nova penetració cultural i augmentarà la vulnerabilitat del territori davant d’incidències externes, amb el consegüent afebliment de les estructures de l’Estat. L’obertura no només ha de beneficiar el capital, sinó també el ciutadà a l’hora de treballar, viatjar o residir a l’estranger. D’altra banda, no es pot entendre la globalització sense el reconeixement de la igualtat i la plenitud de drets polítics a tots els residents d’un país. Els nostres representants s’hauran d’esforçar per presentar el procés com quelcom positiu, capaç de reafirmar els elements d’identitat imprescindibles per mantenir la cohesió interna, fer-nos atractius cap a l’exterior i garantir la integració de noves poblacions i activitats. Cal explicar la urgència d’obrir tots els sectors, tots els empresaris i tots els professionals i determinar si regiran també els mateixos principis de gradualitat i reciprocitat que han regit per la banca.
Amb la Llei d’inversions estrangeres del 2008 s’obren 200 activitats econòmiques a la inversió estrangera i el 2012 arriba el torn a les professions liberals… D’ençà que s’inicia el procés d’obertura, els adherents a la nova filosofia van en augment i parlen d’avantatges (m’imagino que deu ser bo). Cal atreure capital estranger i donar garanties als inversors que aterrin al país. Dos factors positius: s’elimina la figura dels prestanoms i s’aconsegueix injectar capital en un moment en què el país es troba mancat. Des de la perspectiva del ciutadà mitjà, i amb el confusionisme existent, ho podríem entendre com que a partir de demà podrem operar amb la companyia de telefonia que millor servei ens proporcioni i, portant-ho a l’extrem, us imagineu que tinguéssim la capacitat de fitxar els millors cracs de la política internacional perquè administrin el país.
No vull entrar en el debat econòmic, però sí en altres consideracions. A Andorra sempre han existit empreses que han fitxat, segons el seu criteri, els més competitius. Aquests cracs sovint s’obliden que, un cop instal·lats al país, passen a integrar-se i diluir-se i que, amb el pas del temps, perden la lluentor que els acompanyava quan van arribar. Només un retret: la necessitat que tenen alguns de justificar-se davant els autòctons, que els porta a dir un seguit de despropòsits com que “els andorrans no estan preparats…” Fa massa anys que sento aquest discurs, que no actua, precisament, de teràpia per a l’autoestima personal.
S’ha decidit obrir les professions liberals i diu el cap de Govern que hem de fer pedagogia. La pedagogia caldrà fer-la amb alguns sectors de la societat que ho veuen com una contraposició al que existeix (parlen de ser competitius, d’eliminar privilegis…). No cal justificar, l’obertura ha de complementar i no excloure. En aquest intercanvi verbal tan profitós, també s’argumenta que l’obertura al capital estranger permetrà escollir metge (em consta que es pot fer), escollir l’advocat quan, via assessorament, tant les empreses privades com les públiques han accedit al que han volgut. L’espai de la columna és limitat i, en definitiva, crec que la majoria de persones que viuen o han viscut en aquest país i hi han treballat, han intentat donar el millor d’elles mateixes.
L’any 1902 Andorra grava amb una pesseta la càrrega de mercaderia entrada al país per finançar la construcció de carreteres, establint-se així la peça clau del futur sistema fiscal. La idiosincràsia nacional, durant dècades, ha afavorit la imposició indirecta i ha defugit la directa. Amb el temps, s’han desenvolupat noves figures que han fet créixer la recaptació indirecta, però, només recentment s’ha abordat la introducció dels impostos directes, com a solució a l’actual crisi. Aquest canvi de model fiscal, aprovat el 2010, afectarà el benefici de les empreses. D’altra banda, el Govern s’ha plantejat retallar els salaris als treballadors de l’administració, amb una previsió d’estalvi superior a quatre milions d’euros, proposta que no ha estat ben rebuda.
Es defineix l’impost com el diner exigit per les administracions als ciutadans per contribuir a la despesa pública i transferir renda als sectors socials més dèbils, mitjançant la inversió en prestacions i serveis. L’article 37 de la Constitució diu que “totes les persones físiques i jurídiques contribuiran a les despeses públiques segons la seva capacitat econòmica, mitjançant un sistema fiscal just, establert per la llei i fonamentat en els principis de generalitat i de distribució equitativa de les càrregues fiscals”. A diferència dels impostos indirectes, que graven el consum, la fiscalitat directa sobre els beneficis empresarials es basa en aquest principi constitucional de distribució de les càrregues fiscals.
El cap de Govern, en el seu discurs, va demanar un esforç col·lectiu per fer front a la crisi, amb la contenció de la despesa, l’augment dels ingressos i el canvi de model econòmic. Entre altres mesures, va parlar d’aplicar un IRPF reduït als salaris i a les rendes elevades. Desenvolupar un marc tributari requereix més temps que l’aplicació de les retallades anunciades, encara que aquestes tenen efectes a curt termini en les arques públiques. La instauració d’un marc fiscal desenvolupat és més transparent, per la distribució equitativa de les càrregues, que les “retallades” dels ingressos. A més, la fiscalitat directa no persegueix tan sols fer front a la crisi, sinó preveure també, a llarg termini, el correcte funcionament de l’Estat social del qual tots gaudim.
Les Nacions Unides van formular fa anys una declaració en la qual s’estableix que els ciutadans tenen dret a mantenir-se informats a través de les estadístiques oficials i que, a fi de mantenir la seva confiança, els organismes encarregats han de decidir, d’acord amb criteris estrictament professionals, científics, ètics i públics, els mètodes de reunió, processament, emmagatzemament i presentació de les dades. És un dret dels ciutadans conèixer totes les dades estadístiques disponibles de la situació econòmica, demogràfica, social i ambiental del seu país. No és un dret reservat només als investigadors que ho sol·licitin o a aquells que acreditin un interès. La recollida de dades a Andorra pateix de manca de criteri i, en conseqüència, una sèrie de dades imprescindibles no mereixen fiabilitat, com el cens de població o el registre d’activitats econòmiques. D’altra banda, els ciutadans no tenim accés a dades que permetin valorar el sistema nacional de salut. A tall d’exemple, els actes mèdics realitzats a l’estranger i la despesa induïda que originen és una informació que queda fora del nostre abast. Contra el que es pugui pensar, l’opacitat informativa no és un problema dels funcionaris que actuen amb voluntarisme, sinó dels polítics i dels alts càrrecs de l’administració, però la inexistència d’un marc legal i l’absència d’una cultura de la informació dificulten la transparència en el nostre cas. Els polítics han d’acceptar que la informació estadística no és una eina exclusiva d’ells, sinó un dret dels ciutadans que no es pot discutir ni negociar. El secretisme, que vol dir sostraure dades a l’opinió pública, vulnera els drets cívics que implica.
És vital garantir la confiança de l’opinió pública, ja que determinarà i justificarà les polítiques d’actuació. Per això, l’Estat ha de ser capaç d’obtenir i centralitzar la multitud de dades que es troben disperses en els diferents organismes públics per poder garantir unes estadístiques completes i fiables. La transparència és un signe representatiu de la democràcia d’un Estat i, amb la nova etapa impositiva que s’instaurarà en breu, s’haurà de poder explicar què es fa amb els diners públics en determinades partides de despesa. En definitiva, saber on acabaran els impostos dels ciutadans.
La localització d’Andorra entre dos grans estats i el règim polític de Coprincipat constitucional han condicionat que l’activitat econòmica fos producte directe d’aquest doble factor constituït per la geografia i la historia. Per aquesta raó, el país ha sofert una transformació radical, íntimament vinculada als processos històrics dels veïns. El creixement i desenvolupament urbà del segle XX és un fet incontestable de l’entorn i Andorra no ha constituït una excepció. Una visió retrospectiva de la distribució demogràfica evidencia que la població es repartia segons els criteris propis d’una societat rural tradicional d’alta muntanya. En el sistema econòmic tradicional tots els nuclis parroquials havien mantingut un equilibri demogràfic propi d’un sistema socioeconòmic basat en l’activitat agropecuària, que es trenca amb la irrupció d’un model en el qual el comerç i el turisme constitueixen els eixos dominants del paisatge.
Actualment, el teixit urbà s’estén per gairebé tot el territori disponible i ha donat pas al desenvolupament d’unes perifèries que no sempre tenen continuïtat amb els centres originaris. L’activitat turística és una gran consumidora de territori i ha determinat la creació de nous espais urbans amb una especialització diferenciada, com l’esquí, el comerç o simplement la residencial. La manca de planificació ha donat com a resultat una imatge urbanística desordenada. Semblava que els plans d’ordenament urbanístic parroquials havien de redreçar la situació, però, en realitat, van generar l’efecte contrari i van disparar el volum d’obra abans de la moratòria. En pocs anys es va construir el que s’hauria hagut de fer en dècades.
Ara, el Govern estudia mesures per afavorir el malparat sector de la construcció. La sobreexplotació del territori andorrà és molt superior a la de la resta dels Pirineus. El manteniment de l’actual model econòmic, basat en el monocultiu turístic, obliga a recuperar els volums d’afluència turística, ja que el canvi de model resulta gairebé impossible. Al nostre país, l’especulació s’ha imposat a la previsió, sense tenir en compte que disposem d’un territori limitat. No s’ha optat per un creixement sostenible i, una vegada més, ens trobem en un carreró sense sortida.
Al segle XXI, més que trobar la forma de destruir els residus, resulta prioritari reduir la producció dels productes que han de ser destruïts. Andorra ha experimentat un creixement econòmic desorbitat que no ha pogut assumir i, en conseqüència, s’ha vist obligada a exportar deixalles de tot tipus. Com a solució al problema de les deixalles es va elaborar el Pla Nacional de Residus, que es decantava per la incineració i el reciclatge i preveia bastir una planta de tractament tèrmic dels residus. Fa cinc anys que ha entrat en funcionament el nou forn, que ha resultat clarament excessiu per les necessitats del país, ja que l’any passat, per tercer any consecutiu, no va incinerar el mínim fixat. Se’ns va dir que tindria una gran capacitat operativa, possiblement per cobrir les expectatives de creixement del moment, i que seria capaç de produir més del 10% de l’energia elèctrica nacional. A hores d’ara no sabem quanta energia pot arribar a produir ni coneixem els aspectes negatius de cremar menys deixalles de les previstes, a banda de la reducció de beneficis pels socis que l’exploten. El forn està concebut per cremar 45.000 tones anuals i les cendres derivades de la combustió s’exporten als països veïns. No assolir la xifra amb les deixalles nacionals implica indemnitzar la concessionària o importar brossa, mentre la infrautilització obliga a parades tècniques que, segons expliquen, generen més contaminació. Per alimentar la bèstia, haurem d’importar deixalles de comarques veïnes amb problemes de tractament de residus. Tot i que el Govern va garantir que la instal·lació respectava el medi ambient, cal explicar de forma clara els impactes mediambientals, econòmics i polítics que comportarà l’augment de deixalles cremades. La incineració en totes les seves formes genera cendres volants tòxiques en proporcions significatives. Ens fem càrrec que, en èpoques de crisi prevalen els arguments econòmics i es deixen de banda els mediambientals. Potser per això, l’administració descarta redimensionar la infraestructura i ens aboca a transformar-nos en “el país de la incineradora dels Pirineus”. En definitiva, quan es va tancar l’antic forn no es van explorar suficientment les alternatives a la incineració i, malauradament, es va triar un camí sense retorn.
Com en d’altres aspectes, en el tema del forn també ens manca informació. Malgrat que el pla nacional de residus fomenta el dret a la informació mitjançant les comissions d’informació i vigilància, no s’ha explicat de manera prou clara com variarà la contaminació quan s’importin deixalles de fora. Per entendre millor la problemàtica de la planta de tractament de residus de la Comella, convé recordar els conflictes que es van generar al voltant de l’antic forn i van determinar el seu tancament i la construcció d’una nova instal·lació. Amb el canvi de mil·lenni arriben a Andorra les preocupacions mediambientals que feia temps impregnaven la societat europea. El 1998 s’inicia, amb el vidre, la recollida selectiva que cinc anys després s’amplia i es generalitza per potenciar el reciclatge. El mal funcionament de l’antic forn desencadena una onada de protestes que porta l’oposició a demanar la dimissió de la ministra de Medi Ambient. El forn, que l’any 2001 va cremar més de 37.000 tones de deixalles, es tanca per decret de Govern l’octubre de 2002, pel perill que representava per a la salut pública l’emissió de dioxines en quantitats mil vegades superiors a les autoritzades per la UE. Com a mesura cautelar, es declara zona de màxim risc un sector de la Comella. L’eslògan de les organitzacions ecologistes a les manifestacions de protesta va ser a favor del reciclatge i contrari a la incineració. Quan el Govern decideix bastir un nou forn per substituir el vell, es troba una oposició unànime, amb l’excepció del partit que li donava suport. El PS va presentar un recurs d’inconstitucionalitat, els col·lectius ecologistes també es van manifestar en contra i el comú de la capital, a més de presentar una querella criminal contra els responsables de la contaminació, es mostrà contrari que la nova planta s’ubiqués a la Comella. El Govern va respondre declarant d’interès nacional la nova instal·lació, fent-la immune a qualsevol actuació contrària del comú d’Andorra la Vella. D’altra banda, el Tribunal Constitucional va desestimar el recurs del PS. Continuarem parlant del forn, però, vista la història exposada, no sabem si al pacient amb problemes respiratoris se li demana, a més de si és fumador, si també ha respirat durant vint anys els fums de l’antiga torradora.
