El ministre d’Economia i Finances va informar dilluns que el PIB va caure “entre un 2,5 i un 4 per cent” l’any passat. És conegut que calcular segons quins indicadors econòmics resulta força complicat a Andorra, però presentar una estimació amb un marge d’un punt i mig sembla poc seriós. Si el Govern fos el Barça, seria com fer un salt enrere des de l’era Laporta (“al loro, que no estamos tan mal”) fins a l’època Van Gaal (“siempre negativo”). És a dir, una diferència massa gran; sobretot quan la Cambra de Comerç fixava el daltabaix en un 4 per cent, i semblaria que el que pretén el Govern amb aquesta indefinició és maquillar les dades reals, que ja em penso que no deu ser el cas, oi? Deu ser més aviat allò que cadascú interpreta les estadístiques segons li convé. A la mateixa notícia, per exemple, diu que el ministre també va parlar de l’atur. Entenc que ho va fer en termes de relativa satisfacció perquè la taxa a Andorra és molt inferior a la dels veïns. És clar que aquesta estadística tampoc no fa referència als treballadors que no són a l’atur senzillament perquè han marxat del país (segons la web del departament d’Estadística, el novembre del 2009 hi havia uns 3.700 assalariats menys que el gener del mateix any). Suposo que en temps de crisi és comprensible que es vulgui veure el got mig ple, però si és cert el que deia el conseller Albert Font a l’entrevista de la mateixa edició (“és clar que ara som un Estat més seriós que quan governaven els liberals, i això ha d’ajudar a reflotar les finances tant a escala interior com exterior”), potser fóra desitjable afinar més els càlculs. Especialment si volem que ens creguin els inversors estrangers.
D’acord, cal regular on es pot i on no es pot fumar, però potser n’hi hauria prou amb una mica de civisme i de respecte cap als altres per arribar a una entesa, en lloc de llançar de tant en tant campanyes com la que acaba de treure a França una presumpta associació per la defensa dels no fumadors. De fet, el que s’hauria de començar a defensar és els fumadors com a espècie sotmesa a un doble perill d’extinció: el provocat pel mateix tabac i el que deriva de la creixent criminalització del col·lectiu. La campanya en qüestió és una fotografia d’un jove (n’hi ha la versió masculina i la femenina) amb un cigarret a la boca i agenollat davant un home ben vestit, de manera que suggereix que els estiguin forçant a una fel·lació. A sota es llegeix: “Fumar és ser esclau del tabac.” Grups feministes i de defensa de la família (tants defensors de tot comencen a fer por) han trigat ben poc a queixar-se, per la qual cosa han aconseguit donar volada a un plantejament prou estúpid com per no fer-ne cas. Caldria demanar-se, però, si tanta obsessió perquè tothom tingui una salut de ferro (no fumis, pren calci, atipa’t de bífidus, etc.) no respon també a una altra mena d’esclavatge, fomentat pels amos de les indústries que fabriquen productes i fàrmacs miraculosos per assolir l’eterna joventut i d’altres accessoris per aconseguir, per exemple, uns abdominals de manual d’anatomia mentre t’afartes de llaminadures escarxofat al sofà davant la televisió. Amb l’afegit que, per aquest camí, acabaran per aconseguir que l’edat de jubilació s’ajorni fins als cent anys, que tampoc no és cas de malbaratar tants padrins supervitaminats i supermineralitzats.
He llegit que els psicòlegs parlen de resiliència per mesurar la capacitat de determinats individus per entomar i sobreposar-se a grans adversitats. Aquest concepte vindria a ser allò que tota la vida s’ha dit resignació, barrejat amb l’instint de supervivència de tot ésser viu. Però ja se sap que per aparentar erudició no hi ha res com inventar-te el teu propi argot. La idea de resiliència s’aplicaria a les víctimes de catàstrofes naturals o als qui han perdut un ésser estimat en circumstàncies tràgiques, per exemple; però per saber si és un concepte útil per a la societat caldria aplicar-lo també a situacions com l’actual, amb una crisi profunda i uns dirigents que es perden en discussions estèrils en lloc de col·laborar per trobar solucions. Segons els experts, els trets que defineixen la capacitat de resiliència són: intuïció i valoració del risc (fàcil, estem amb l’aigua al coll); habilitat per establir prioritats (evident, tret que t’estimis més la cadira que el país); capacitat d’identificar líders fiables (aquí la cosa comença a trontollar); el significat que se li dóna al sofriment (?); compartir l’experiència (fàcil també, els veïns estan com nosaltres); alliberar-se del passat i passar pàgina (això ja és més fumut, quan no és té una idea clara de cap a on tirar), i sentit de l’humor (imprescindible sempre). Si amb aquesta recepta us sembla que podeu seguir aguantant el xàfec és que sou uns resilients de primera. En cas contrari, sou dels que penseu que tot té un límit i que ja és hora que aquells que heu votat es deixin de romanços i comencin a treballar plegats, abans no se’n vagi tot en orris.
Això és un avís per als despistats: diumenge vinent és Sant Valentí, una bonica (?) tradició anglosaxona importada, sembla ser, per uns grans magatzems amb la idea de fer negoci a costa de les manyagueries dels enamorats. De manera que si no voleu que la parella us doni la tabarra tot el dia i us deixi sense futbol al vespre (i sense altres esports la resta de la setmana), val més que diumenge tingueu un detallet, ni que sigui a contracor. Tret, és clar, que us estimeu més passar la diada amb la mascota abans que amb la parella. Poca broma, perquè segons una enquesta que ha fet pública l’agència Reuters, a Espanya una de cada cinc persones és d’aquest parer; i a França, una de cada deu. D’Andorra no hi ha dades, però deu ser un terme mitjà entre Espanya i França, com sol passar en aquest país. Segons les respostes dels 24.000 enquestats arreu del planeta, els turcs són els que més s’estimen la companyia animal (un 49%), i la mitjana mundial estaria al voltant del 21%. La notícia, però, no explica el motiu d’una o altra opció, la qual cosa dóna peu a pensar que o bé molta gent se sent sola al món, o bé hi ha molt pirat deixat de la mà de Déu, o, encara pitjor, hi ha molta gent amb tendències inconfessables que no goso explicitar en horari infantil. També hi ha els que quedem fora de tota sospita i coacció en no tenir ni mascota ni parella, i aprofitem la diada, per exemple, per veure alguna de les moltes i bones pel·lícules que s’han fet sobre la matança de Sant Valentí del 1929 a Chicago o, si no tens el dia gore, per escoltar diferents versions de My funny Valentine entre les encisadores aromes d’un vell single malt.