Em sembla que és a Ninotchka que Melvyn Douglas li diu a Greta Garbo: “A Suïssa fa cinc-cents anys que tenen pau, i què han aconseguit en tot aquests temps? El rellotge de cucut!” A Andorra fa set-cents anys que tenim pau, i ni tan sols hi ha una patent andorrana de cap mena de rellotge. El pòsit d’aquest llarg període deu ser haver adoptat una manera de fer calmada, sense presses. La pau, certament, sempre és desitjable, i la paciència és una gran virtut; però de vegades també cal certa dosi de trasbals. No es tracta de fer una crida a la revolta, no prenguéssim mal, sinó de sacsejar les consciències dels que, instal·lats en una situació benestant, obliden que hi ha qui les passa magres, com ara el miler de persones que no troba feina al país. Potser hi ha qui pensarà que un miler tampoc no és una xifra preocupant, però qui faci aquest raonament haurà de pensar a continuació com sobreviuria si fos un dels afectats per l’atur, i tot seguit multiplicar per mil la sensació d’angoixa de no saber si l’endemà tindràs un plat a taula o et faran fora del pis per no poder pagar el lloguer. Després de fer aquest exercici d’imaginació, el mínim que es pot demanar als responsables de l’economia i als poders financers és que no apel·lin a la paciència dels ciutadans per començar a veure alguna solució a la crisi. I si ho fan, hauran d’explicar molt bé per què no hi ha altra opció més immediata, per què hi ha diners al calaix per patrocinar tombarelles i en canvi no n’hi ha per promoure iniciatives públiques de feina. Tret, és clar, que pensin que tots els aturats són immigrants arribats en mal moment i que ja marxaran quan es cansin de passar gana.
La fotografia podria ser la d’un padrí i la seva néta. Se’ls veu molt junts, galta amb galta, gairebé. Ell es veu feliç, somriu amb els llavis i amb els ulls, tot i que a la mirada té un fons de melancolia, potser per l’edat. Ella també somriu amb els llavis però a la mirada hi ha quelcom de desafiant. Ell té 86 anys; ella és cinquanta anys més jove, i ja han anunciat que volen casar-se. “Com abans millor”, diu ell. I els fills, què diuen? “Els fills s’hi oposen, però no m’importa”, contesta categòric. Els cinc fills no només s’hi oposen sinó que ja han demanat al jutge que dictamini la incapacitat mental del pare. Consideren que un vell que es vol casar amb una dona tan jove no hi toca. De la dona, en canvi, no han demanat cap dictamen sobre la seva salut mental, un detall que indica que pensen que ella, en el fons, vol el mateix que ells: els diners de l’herència. Potser sí, però amb uns fills que més que del pare es preocupen que no els treguin la morterada que els ha de solucionar la vida, s’entén que el pare, vidu fa vuit anys, es deu sentir molt sol, tot i ser una celebritat (o precisament per això). No és el primer cop que passa, ni serà l’últim, però precisament per ser una celebritat tothom hi fica cullerada i qüestiona els sentiments i els motius de la parella per fer aquest pas, com si quan es casa una parella jove hi hagués cap garantia certificada del que senten o del que busquen a través del matrimoni. L’únic que em sap greu és que no em convidaran al casament, perquè ha de ser un espectacle digne de veure. Per cert, ell és Alfredo di Stefano i ella es diu Gina González i fins ara era la seva secretària personal.
Per a una societat democràtica, és molt més saludable que hi hagi sindicats que no n’hi hagi. Sempre, és clar, que compleixin les funcions que els corresponen. En el moment d’escriure aquest bitllet encara no se sap el balanç de la diada de l’1 de maig, però els anuncis previs fan pensar que la funció sindical a Andorra frega nivells mínims. Que el dirigent d’un sindicat digui que no convoca cap acte públic per evitar que hi hagi represaliats és una clara mostra que encara hi ha molt a fer en el terreny dels drets laborals, però també en la pròpia definició del que ha de ser i el que ha de fer un sindicat avui dia. Gràcies als sindicats, i al sacrifici de molts treballadors, es va aconseguir superar les condicions laborals infrahumanes habituals al continent fins ben entrat el segle XX. Però amb la generalització (tot i que en precari, com es veu ara) de l’Estat del benestar, la temptació dels sindicats ha estat apropar-se als centres de poder i abandonar la defensa plena dels drets dels treballadors, fins a reduir sovint la seva funció a una tasca merament gestora de l’augment dels salaris en la negociació dels convenis col·lectius, i poca cosa més. Que els aturats no tinguin pràcticament cap suport sindical (més enllà del purament nominal) i que entre els que encara tenen feina hi hagi més por a perdre-la que ànims per reivindicar la dignitat del seu lloc de treball haurien de fer reflexionar els dirigents sindicals, ni que sigui tan sols l’1 de maig, que cal una renovació profunda de les entitats que representen per adequar-se al present i alhora evitar que el dret a un treball digne esdevingui una utopia inassolible.
Cada cop que algú que ha tingut altes responsabilitats en el passat surt a la palestra per donar lliçons de com s’haurien de fer les coses, la primera pregunta que sorgeix és: i per què no ho feia quan podia fer-ho? Un dels darrers casos ha estat el d’Ian Johnson, ara secretari general del Club de Roma i en el passat alt càrrec del Banc Mundial, que fa uns dies criticava en una entrevista a La Vanguardia les polítiques d’austeritat imposades als països amb problemes financers de la zona euro. Té raó Johnson quan diu, com ja diu gairebé tothom, que una política d’austeritat a qualsevol preu és nefasta i contraproduent, però que se sàpiga no deia el mateix quan era a la seva anterior feina, mentrestant el Banc Mundial com el Fons Monetari Internacional defensaven (com defensen encara avui) l’aplicació de polítiques semblants. N’hi ha prou a fer un repàs dels països sud-americans i africans rescatats per totes dues entitats en el darrer quart del segle passat per comprovar com la major part d’aquest països van acabar arruïnats, i molts abocats a conflictes interns dels quals encara avui pateixen les conseqüències. I els que se’n van sortir va ser sobretot gràcies que van engegar a temps els presumptes protectors. Massa sovint ens perdem en discussions bizantines, enlluernats per pretesos experts en la matèria, quan un repàs a la història sol aportar més llum sobre les millors solucions a adoptar. El problema és que cal coratge per aplicar-les perquè sovint són solucions difícils d’acceptar. I més en un país com Andorra, on durant tant de temps tothom ha volgut creure que les vaques grasses durarien per sempre més.
