El primer cop que el vaig sentir anomenar vaig pensar que l’havia batejat el guionista de Los Soprano, però després de veure’l en fotografia m’ha semblat més un personatge de Los bingueros. El seu negoci consisteix bàsicament a comprar i vendre gent, però no es considera que faci res immoral o il·legal perquè se suposa que aquest comerç es fa sempre amb el consentiment de la mercaderia en qüestió. A pràcticament totes les variants del món de l’espectacle hi ha personatges semblants; però és al futbol on sovint prenen una dimensió més grotesca, en els casos que surten a la llum. Així ha estat ara, quan el serial de desamor entre el futbolista suec i l’entrenador autòcton ha vingut a donar una mica de color i varietat a la crònica d’una actualitat més aviat ensopida i monòtona. No m’interessa gaire qui és el bo i qui el dolent de la història (els pilotaferits ja en trauran l’entrellat, si volen), sinó una de les fotografies que s’han publicat aquest dies: l’intermediari vesteix un polo blau cel, acampanat a l’alçada del perímetre de bocoi que cenyeix la panxa, amb pantalons curts una mica caiguts i sabatilles de tennis sense acabar de cordar i sense mitjons; tot just surt d’un restaurant de luxe i està en actitud d’obrir el seu automòbil esportiu de gamma altíssima. No fa pas tant de temps, aquesta imatge hauria estat impossible: tenir la ronyonada ben coberta sempre ha obert moltes portes, però encara es demanava cert sentit de l’elegància a l’hora de fer-ne ostentació. Avui, en canvi, la societat alimenta una imatge ben diferent del que suposa ser un triomfador, per a desesperació dels profetes de la meritocràcia.
Queden pocs dies i cal preparar-ho bé, perquè segons què digueu i com ho digueu passareu de mascle alfa a xitxarel·lo omega en qüestió de segons. Cal tenir la resposta ben apresa quan el primer dia de feina algú us empaiti a la màquina de cafè i amb un somriure carregat de malícia us demani: “Què, on has anat de vacances?” Dir la veritat és perillós, perquè dóna l’avantatge al contrari, disposat a mentir sense escrúpols i inventar-se unes vacances impossibles per a la teva butxaca. Si responeu que no heu anat enlloc o amb alguna frase del tipus “res, una escapadeta a la platja amb tota la família”, ja heu begut oli, perquè quedareu com el pària (o, encara pitjor, com el garrepa) de la colla. I si mireu d’arreglar-ho amb algun matís com ara: “hi anem cada any i ens hi trobem molt bé”, us enfonsareu del tot, perquè us prendran per algú sense iniciativa a qui convé no confiar res d’important. L’estratègia d’avançar-se a l’altre també té inconvenients si no vigileu amb els detalls. Es pot triar algun destí tòpic (Venècia, posem per cas) i vestir-ho amb un comentari igualment tòpic (“una ciutat molt maca, però caríssima”), confiant que ningú us demanarà si encara hi és aquell restaurant tan acollidor a tocar de la casa de Goldoni. O bé tirar pel dret (amb el risc de quedar com un fatxenda) i imaginar-se de safari fotografiant tigres albins al golf de Bengala (prèvia comprovació que la zona no ha estat negada pels monsons). El millor, però, és fer el paper d’orc i contestar amb alguna impertinència: no fareu amics, però tampoc no els donareu la satisfacció que us refreguin per la cara tot el que mai no viureu mentre no acabeu de pagar la hipoteca.
L’alcalde de Roma, Gianni Alemanno, i el primer ministre britànic, David Cameron, s’han llevat estalviadors aquesta setmana i s’han engrescat en una competició particular a veure qui la diu més grossa a l’hora de proposar maneres de sanejar les arques públiques. El primer va ser Alemanno, qui diu que cal instituir un impost que gravi les manifestacions perquè cada cop que n’hi ha una a la capital italiana li costa a l’ajuntament uns set mil euros. No sé com ho ha calculat, l’alcalde, però el que és segur és que s’ha oblidat de posar a la balança el petit detall que, en una democràcia, l’ús lliure i pacífic de la via pública, sigui per passejar o per manifestar-se, és un dret bàsic de tots els ciutadans i no tan sols dels que ho poden pagar. Un dia després, Cameron ha anat més enllà i ha llançat la idea que per recaptar diners el millor és privatitzar els parcs naturals, espais protegits i fins i tot uns tres mil quilòmetres dels cursos fluvials del país. L’oposició dels ecologistes ha estat immediata, però es veu que Cameron, a més de calcular els ingressos que obtindrà, també ha comptat que és la mesura que li costarà menys vots, i entre conservar els boscos o conservar la cadira ha triat la segona opció. El més descoratjador, però, és constatar com arreu sempre s’acaba retallant dels mateixos capítols i es deixa intacta qualsevol despesa que tingui a veure amb els privilegis i fins i tot el confort dels qui governen. Potser és la xocolata del lloro, però almenys serviria per fer arribar a la població el missatge que no sempre són els mateixos els que han de fer sacrificis mentre quatre espavilats fan negoci a costa de la misèria del veí.
El britànic Ed Stafford, de 34 anys, s’ha convertit en el primer home a recórrer a peu els 6.800 quilòmetres del curs del riu Amazones, segons van informar dimarts des de Rio de Janeiro. Una travessa de 28 mesos (23 dels quals acompanyat del peruà Gadiel Sánchez, i la resta en solitari) farcida d’ensurts i dificultats, però en què, malgrat tot, ha pogut ajudar-se del avenços de la ciència (ordinador connectat a la xarxa, guia per GPS, etc.). Reconec que no seria capaç de fer ni una petita part del trajecte que ha seguit Stafford, i que tan sols l’esment de la bonica fauna que viu a la selva amazònica (serps de tots colors, formigues gegants, mosquits insaciables, aranyes peludes…) ja m’esgarrifa, però tot i així aquesta notícia, com gairebé totes les relacionades amb expedicions semblants, em produeix la sensació que no deixen de ser aventures de segona divisió comparades amb les que van viure Roald Amundsen, David Livingston, Cecil Rhodes i tants d’altres exploradors anteriors que es van endinsar en terres ignotes, sense mapes i sense més aparells que una brúixola i un sextant. Avui, amb tot el planeta cartografiat i envoltat de satèl·lits que et permeten saber on ets en cada moment, la veritable aventura consisteix a conèixer els propis límits. Suposo que aquest deu ser el sentit de la travessa d’Stafford, però per a això no calia anar-se’n tan lluny. N’hi ha prou a connectar-se a qualsevol xat i començar a intercanviar missatges amb una simpàtica senyoreta que, en realitat, pot ser un traficant d’opi xinès o un psicokiller d’Arkansas. I descobrir, entre espantat i excitat, que preferiries que fos així.