Fa temps que ho sospitava, però fins ara no hi havia trobat cap confirmació oficial. Naufragant per Internet, vaig ensopegar per casualitat amb aquest titular publicat fa uns dies a un diari habitualment seriós: “Treballar pot ser tan perjudicial per al cor com el tabac.” Resulta que a Espanya hi ha un Institut sindical de treball, ambient i salut (que es presenta com una “fundació autònoma promoguda per CCOO”) els metges del qual han constatat que certes situacions laborals augmenten la mortaldat per causes cardiovasculars en un 120%. En concret, s’estima que les morts per malalties coronàries degudes a aquestes situacions laborals suposen un 21% del total, mentre que les degudes al tabac freguen el 29%. Una de les pràctiques laborals que suposa un factor de risc més alt és “treballar sense cap control sobre la feina o sense recompensa econòmica i personal adequada”. És a dir, que els mileuristes i les persones que fan treballs altament rutinaris ho tenen magre per arribar a centenaris. La qüestió, doncs, és què faran ara les autoritats sanitàries amb els centres de treball més perillosos. Faran com als paquets de tabac i penjaran un cartell a l’entrada que digui workers die younger? En cas contrari, incorreran en un greuge comparatiu (un més) amb els fumadors, després que ens hagin demonitzat sense treva els darrers anys per assumir lliurement el risc de morir d’un infart qualsevol dia d’aquest. Si combatre el tabaquisme és un deure de salut pública, no s’haurien de combatre igualment les condicions laborals que comporten un risc equivalent per a la salut? Espero que quan passi la fal·lera per la grip A algú s’ho plantegi seriosament.
Em sembla que era a Annie Hall que Woody Allen deia que la masturbació és fer l’amor amb algú a qui t’estimes molt. Es veu que a la junta d’Extremadura hi deu haver algun admirador empedreït de Woody Allen, qui ha organitzat una campanya amb el suggestiu títol d’El plaer és a les teves mans. Es tracta, segons la informació publicada fa uns dies als diaris espanyols, de “fomentar l’educació afectiva i sexual entre els joves de 13 a 17 anys” a través de “l’autoexploració sexual” i “l’autodescobriment del nostre plaer”. La campanya consta de tres tallers, entre el temari dels quals, per dir-ho d’alguna manera, hi figuren apartats dedicats a “l’anatomia i fisiologia sexual femenina i masculina, plaer, autoerotisme, carícies, masturbació i botiga de joguines eròtiques”. Suposo que deu ser aquest darrer capítol el que justifica que la campanya costi catorze mil euros. La informació, d’altra banda, no detalla si es tracta de tallers teòrics o si hi ha també sessions pràctiques. En tot cas, la iniciativa ha aixecat certa polèmica. Normal. Els responsables de l’invent diuen que és una manera de “desmuntar estereotips” i eradicar “les discriminacions de gènere en l’àmbit de la sexualitat”. Però per als que vam haver d’aprendre aquestes coses al carrer, perquè a escola encara ens parlaven de flors i abelletes, un plantejament tan directe ens sembla encara un pèl massa agosarat. Espero, tanmateix, que a Catalu-nya se’n facin ressò i muntin una variant adaptada per a adults, ara que tant ens insisteixen que cal ser competitius i que l’edat no és obstacle per estar al cas dels darrers avenços en qualsevol branca del saber. Incloses les manualitats, suposo.
Suposo que en celebracions així és inevitable que els polítics acaparin el protagonisme, però m’hauria agradat sentir més veus de ciutadans i menys discursos oficials. També hauria preferit veure als mitjans més anàlisis en clau social d’aquells esdeveniments i menys explicacions en clau política. S’ha fet memòria dels centenars de persones que van deixar la vida mirant d’escapar d’aquella presó de formigó i filferro espinós, però han estat escasses les cròniques que han recordat que va ser l’anhel de llibertat de tanta i tanta gent el que va fer caure un mur que, d’altra banda, als governs occidentals ja els hi anava bé com a símbol de totes les maldats del bloc soviètic, i com a justificació per a maniobres de dubtosa legalitat emparades en el marc de la guerra freda. La caiguda del mur de Berlín el 1989 va ser el detonant per a la construcció del món que coneixem avui dia, però va ser també la metàfora que la utopia d’un món lliure i sense barreres de cap mena era possible. Avui dia vivim en un món que en determinats aspectes és millor que el de vint anys enrere, però que en moltes altres qüestions cabdals no ha avançat gaire, quan no ha retrocedit. Avui dia, aquella metàfora de fa vint anys sembla oblidada, i la major part dels governants dels països més poderosos del planeta dediquen més esforços a aixecar nous murs, físics o simbòlics, que a enderrocar els que resten del passat. Per això, en aquest vintè aniversari, fóra bo recordar que la convicció dels ciutadans ha estat sempre el principal motor per avançar cap a un món més just i igualitari. (Espero que no em faran fora del Col·legi de Pessimistes per això que acabo de dir).
Cada cop que es descobreix un cas semblant passa el mateix: uns reneguen de qualsevol relació que hi puguin haver tingut en el passat i d’altres els voldrien linxar directament a la plaça del poble, encara que tot mantenint la presumpció d’innocència, és clar. Però estic segur que quan hi reflexionin amb el cap fred, un enorme sentiment de gratitud envairà els seus cors. Tot el que han fet, tot el risc que han assumit de manera tan abnegada, ha estat sense altra finalitat que la de garantir el nostre benestar. Ja ho va deixar ben clar Dario Fo a una de les seves comèdies esbojarrades (Non si paga, non si paga!) que els lladres (val a dir els delinqüents en general) són la base de la prosperitat de la nostra societat. Sense lladres no caldrien ni policies, ni jutges, ni advocats, ni procuradors, ni funcionaris de presons; no hauríem d’instal·lar alarmes, ni càmeres de vigilància, ni ens caldria contractar guardes de seguretat privada; les companyies d’assegurances perdrien una branca importantíssima del seu negoci; ningú no guardaria els diners al banc ni es vendrien més caixes fortes; els manyans i els fabricants de persianes metàl·liques i de portes blindades haurien de canviar d’ofici; tota la gent que es guanya la vida amb aquests programes de successos, tan de moda ara i que tant ens entretenen amb històries truculentes i inversemblants, no tindria res a fer; la venda d’ansiolítics cauria en picat… En resum: un munt de gent al carrer i bona part del sistema productiu a fer punyetes. Llàstima que a Andorra, ara que ens aniria tan bé una empenteta per sortir de la crisi, no n’hi hagi gent d’aquesta mena. Perquè no n’hi ha, oi?
