Prosperitat
Cada cop que es descobreix un cas semblant passa el mateix: uns reneguen de qualsevol relació que hi puguin haver tingut en el passat i d’altres els voldrien linxar directament a la plaça del poble, encara que tot mantenint la presumpció d’innocència, és clar. Però estic segur que quan hi reflexionin amb el cap fred, un enorme sentiment de gratitud envairà els seus cors. Tot el que han fet, tot el risc que han assumit de manera tan abnegada, ha estat sense altra finalitat que la de garantir el nostre benestar. Ja ho va deixar ben clar Dario Fo a una de les seves comèdies esbojarrades (Non si paga, non si paga!) que els lladres (val a dir els delinqüents en general) són la base de la prosperitat de la nostra societat. Sense lladres no caldrien ni policies, ni jutges, ni advocats, ni procuradors, ni funcionaris de presons; no hauríem d’instal·lar alarmes, ni càmeres de vigilància, ni ens caldria contractar guardes de seguretat privada; les companyies d’assegurances perdrien una branca importantíssima del seu negoci; ningú no guardaria els diners al banc ni es vendrien més caixes fortes; els manyans i els fabricants de persianes metàl·liques i de portes blindades haurien de canviar d’ofici; tota la gent que es guanya la vida amb aquests programes de successos, tan de moda ara i que tant ens entretenen amb històries truculentes i inversemblants, no tindria res a fer; la venda d’ansiolítics cauria en picat… En resum: un munt de gent al carrer i bona part del sistema productiu a fer punyetes. Llàstima que a Andorra, ara que ens aniria tan bé una empenteta per sortir de la crisi, no n’hi hagi gent d’aquesta mena. Perquè no n’hi ha, oi?
