Altres murs
Suposo que en celebracions així és inevitable que els polítics acaparin el protagonisme, però m’hauria agradat sentir més veus de ciutadans i menys discursos oficials. També hauria preferit veure als mitjans més anàlisis en clau social d’aquells esdeveniments i menys explicacions en clau política. S’ha fet memòria dels centenars de persones que van deixar la vida mirant d’escapar d’aquella presó de formigó i filferro espinós, però han estat escasses les cròniques que han recordat que va ser l’anhel de llibertat de tanta i tanta gent el que va fer caure un mur que, d’altra banda, als governs occidentals ja els hi anava bé com a símbol de totes les maldats del bloc soviètic, i com a justificació per a maniobres de dubtosa legalitat emparades en el marc de la guerra freda. La caiguda del mur de Berlín el 1989 va ser el detonant per a la construcció del món que coneixem avui dia, però va ser també la metàfora que la utopia d’un món lliure i sense barreres de cap mena era possible. Avui dia vivim en un món que en determinats aspectes és millor que el de vint anys enrere, però que en moltes altres qüestions cabdals no ha avançat gaire, quan no ha retrocedit. Avui dia, aquella metàfora de fa vint anys sembla oblidada, i la major part dels governants dels països més poderosos del planeta dediquen més esforços a aixecar nous murs, físics o simbòlics, que a enderrocar els que resten del passat. Per això, en aquest vintè aniversari, fóra bo recordar que la convicció dels ciutadans ha estat sempre el principal motor per avançar cap a un món més just i igualitari. (Espero que no em faran fora del Col·legi de Pessimistes per això que acabo de dir).
