La veritat és unívoca, mentre que la mentida és polièdrica. Per això la mentida té tants i tants partidaris al món. La veritat és austera; la mentida, en canvi, deixa un ampli marge a la fantasia, a la creativitat (l’art és, al capdavall, la representació d’una mentida), i fins i tot, en moltes ocasions, proporciona una íntima satisfacció al mentider. De petits ens eduquen perquè no diguem mentides, malgrat que ens menteixen constantment (pel nostre bé, és clar). De més grandets ens diuen que la mentida és un hàbit mal vist socialment, malgrat que ens segueixen mentint constantment (però ara en benefici del mentider). La veritat és que es diuen moltes mentides sobre la mentida. Una societat d’individus absolutament sincers estaria condemnada a l’autodestrucció immediata. Sovint és gràcies a la mentida que la convivència es fa suportable. Fins i tot la convivència amb un mateix. Ara que toca fer balanç de l’any que s’acaba, t’adones que les hemeroteques estan plenes de mentides clamoroses que tots ens hem volgut creure, confiant potser que tot s’arreglarà espontàniament, més tard o més d’hora. Als auguris per al nou any també és ben fàcil detectar un munt de mentides: algunes de ben-intencionades; i d’altres, necessàries per salvar la pell de qui les diu almenys uns mesos més. I molts de vosaltres també us voldreu creure les pròpies mentides, un any més, mirant de pal·liar mentides anteriors que ara es revelen com un fracàs inapel·lable. Aquesta nit mateix, quan, amb la boca encara plena de pellofes de raïm, desitgeu un bon any als qui us envolten, molts de vosaltres, potser per pura rutina, mentireu. Tot i així, bon any a tothom, mentiders inclosos.
“Caga tió, caga torró…” Val, molt bé. A mi també m’agrada el torró, és cert. De manera que, fins aquí, d’acord. Però, justifica la nostra llamineria que maltractem el cadàver mutilat d’un ésser viu? Podem mantenir aquesta mena de costums emparant-nos en la defensa de la tradició i alhora queixar-nos perquè els nostres dirigents ens condueixen a un món sense futur? Bé, no us precipiteu en la resposta. La pregunta té trampa, ho reconec. El primer que hom contestaria és que de cap manera: si volem salvar el medi ambient hem de parar atenció a tots els detalls, fins i tot els més petits. Els petits canvis són poderosos, diuen. Però, ben mirat, com més incoherent sigui la nostra manera d’actuar més a prop serem dels països que lideren el món. Com els Estats Units, on hi ha veritables integristes de la defensa dels animals, per exemple, malgrat que a ningú li importa un rave ser un dels països que més contaminen. O com la Xina, que, malgrat reivindicar una cultura mil·lenària basada en l’harmonia amb la natura, ara va i demana compensacions econòmiques per deixar d’emmerdar l’atmosfera i aturar la desforestació de grans espais naturals. Això és el que ens ha deixat la cimera de Copenhaguen, que s’ha desenvolupat segons un guió delirant. Això, i la feble esperança de la protesta dels anomenats antisistema, que malgrat totes les sospites que els ha penjat la premsa internacional han estat l’ única veu coherent que s’ha sentit a la capital danesa durant la reunió. De manera que no em critiqueu si em desfogo fotent-li garrotades a una soca. De totes les reaccions que se m’acudeixen davant un espectacle tan vergonyós, és l’única que no té pena de presó.
“Lo niu dels bandolers de Catalunya” és com definia la vila d’Arsèguel un cronista de final del segle XVI a un dels documents que ha trobat l’historiador Lluís Obiols durant el treball de recerca sobre Joan Cadell, un dels bandolers més temuts en aquells anys. Obiols va presentar un tast del seu treball diumenge passat a l’ajuntament d’Arsèguel. El que va explicar podria ser ben bé l’argument d’una novel·la d’aventures, però també és un bon retrat d’aquella Catalunya feudal on els senyors decidien sobre vides i hisendes a costa del poble. Els Cadell van ser senyors d’Arsèguel almenys des del segle XIV i fins al segle XIX. De l’avi de Joan Cadell ja hi ha notícia que es dedicava al bandolerisme. El fill va seguir els mateixos passos, i amb el nét els crims dels Cadell van assolir la magnitud de problema d’Estat. El mateix Joan Cadell diu en una carta que escriu al rei Felip II que pot reunir fàcilment cinc-cents homes “pràctics i bel·licosos”. La seva xarxa de sicaris i aliats li permetia controlar des del Conflent i l’Arieja fins a Lleida ciutat. La insolència del bandoler va arribar a tal punt que les forces governamentals van posar setge al castell d’Arsèguel, on Joan Cadell tenia el seu cau. Tanmateix, després d’un mes encerclats, i sense que se sàpiga com, els assetjats (uns 125 bandolers i la gent del poble) es van esmunyir durant la nit. En represàlia, la vila i el castell van ser arrasats. Alguns fugitius van ser encalçats a Andorra dies després, però se sap que dues setmanes més tard Joan Cadell era a Tarancon, tan panxo, maquinant la manera de recuperar els seus dominis. Sortosament, va morir abans d’aconseguir-ho.
Quan es començava a parlar de canvi climàtic i escalfament global, un diari va publicar un reportatge sobre el tema on incloïa les declaracions d’una padrina de Londres que estava encantada amb la idea de poder prendre el sol a Hyde Park en ple desembre, cosa que no havia pogut fer en la vida. Un temps més tard, Vladímir Putin va venir a dir més o menys el mateix: que si el canvi climàtic convertia l’estepa siberiana en un verger, benvingut sigui. Des d’aleshores, no es pot dir que s’hagi avançat gaire. Ara, tot just coincidint amb l’inici de la cimera de Copenhaguen (que segons els pessimistes és l’última oportunitat per redreçar la qüestió, i segons els optimistes n’és la penúltima), l’Organització Meteorològica Mundial ha fet públic que la primera dècada del segle XXI ha estat la més calorosa dels darrers cent cinquanta anys. Tanmateix, tal com ha començat la cimera, més val que els optimistes tinguin raó i encara quedi una oportunitat més, perquè ara mateix tot indica que, com a molt, la reunió acabarà amb un nou pacte per reduir l’emissió de gasos hivernacle, que després es complirà o no, com fins ara, i es tornarà a deixar de banda el veritable tema de fons, que no es altre que la necessitat d’impulsar un canvi radical dels sistemes productius, dels hàbits de consum, i fins i tot de l’organització social i econòmica en el seu conjunt. Un canvi semblant, d’altra banda, al que va suposar la revolució industrial, l’ocàs de la qual vivim actualment. De moment, però, caldrà esperar un nou rècord de la temperatura mitjana del planeta perquè la cosa comenci a canviar. O això, o que la mala llet del personal arribi al seu punt d’ebullició.
