Punt d’ebullició
Quan es començava a parlar de canvi climàtic i escalfament global, un diari va publicar un reportatge sobre el tema on incloïa les declaracions d’una padrina de Londres que estava encantada amb la idea de poder prendre el sol a Hyde Park en ple desembre, cosa que no havia pogut fer en la vida. Un temps més tard, Vladímir Putin va venir a dir més o menys el mateix: que si el canvi climàtic convertia l’estepa siberiana en un verger, benvingut sigui. Des d’aleshores, no es pot dir que s’hagi avançat gaire. Ara, tot just coincidint amb l’inici de la cimera de Copenhaguen (que segons els pessimistes és l’última oportunitat per redreçar la qüestió, i segons els optimistes n’és la penúltima), l’Organització Meteorològica Mundial ha fet públic que la primera dècada del segle XXI ha estat la més calorosa dels darrers cent cinquanta anys. Tanmateix, tal com ha començat la cimera, més val que els optimistes tinguin raó i encara quedi una oportunitat més, perquè ara mateix tot indica que, com a molt, la reunió acabarà amb un nou pacte per reduir l’emissió de gasos hivernacle, que després es complirà o no, com fins ara, i es tornarà a deixar de banda el veritable tema de fons, que no es altre que la necessitat d’impulsar un canvi radical dels sistemes productius, dels hàbits de consum, i fins i tot de l’organització social i econòmica en el seu conjunt. Un canvi semblant, d’altra banda, al que va suposar la revolució industrial, l’ocàs de la qual vivim actualment. De moment, però, caldrà esperar un nou rècord de la temperatura mitjana del planeta perquè la cosa comenci a canviar. O això, o que la mala llet del personal arribi al seu punt d’ebullició.
