I si toca?
Una de les facetes més carregoses del Nadal és sens dubte el recital non stop de nadales i succedanis als carrers comercials: una veritable tortura tret que tinguis la sensibilitat auditiva d’una espardenya. Una altra, no menys dolenta, és l’allau d’anuncis televisius, entre els quals destaquen per la seva subtil perversitat els anuncis de joguines. Em demano si hi ha un pacte tàcit en aquestes dates per deixar de banda la protecció dels drets dels menors, les polítiques contra les conductes sexistes i altres qüestions per l’estil que tant ens preocupen la resta de l’any. Però el pitjor de tot, per la seva capacitat de despertar les misèries més íntimes de l’ésser humà, és el mercadeig de participacions de loteria. De cop i volta, t’adones que al barri hi ha un munt de clubs, fins aleshores desconeguts, dels quals acabes sospitant que la seva única finalitat és rifar una panera de Nadal. Que pels carrers on sols passejar de sobte hi ha un núvol de marrecs armats amb piles de talonaris i capficats a vendre totes les participacions en cosa de minuts. Que a les botigues on compres habitualment t’han fet el favor (pagant, naturalment) de guardar-te unes paperetes per ser tan bon client. I en tots els casos la frase que venç qualsevol resistència és sempre la mateixa: “I si toca?” Llavors, fas cas al gòlum que portes dins (“Compra. Compra. Et faràs ric!”), i acabes comprant mig talonari, és clar. Fins que arriba el dia del sorteig i et veus, un any més, envoltat de paperassa estripada i demanant-te com pot ser que amb tants números no hagis arreplegat ni un trist reintegrament. I et jures que no hi cauràs mai més. Però, i si enguany toca?
