El que proposa Elsa Punset no és ben bé el que cantaven els Beatles, sinó més aviat una versió postmoderna. Ella en diu “gestió emocional”, que és també una adaptació postmoderna i rebuscada del clàssic “coneix-te a tu mateix”. Elsa Punset és filla de l’Eduard Punset, i ha publicat un llibre titulat Inocencia radical, una mena d’oxímoron per cridar l’atenció sobre la necessitat de viure “una vida amb passió i sentit”. Elsa Punset té un currículum que fa goig, ha viscut a diferents països (deu conèixer diverses maneres d’entendre el món), i, segons la part pública de la biografia, no ha hagut de superar mai grans adversitats. Aquest tret biogràfic, d’altra banda força comú entre els autors de teories sobre intel·ligència emocional, sempre m’ha provocat certa desconfiança. Punset diu que la felicitat depèn bàsicament de dues coses: afecte i sentit de control sobre la pròpia vida. La fórmula és molt maca, però resulta que a la nostra societat, on sovint es confon bonhomia amb beneiteria, si surts al carrer amb el lliri a la mà disposat a estimar tot el que es belluga primer et cauen bufetades de tot arreu, i després el més fàcil és que et tanquin a la garjola per indecent. I pel que fa al control de la pròpia vida, el contraargument més evident el tenim a Haití, però es pot trobar també a la cua de l’atur i entre els milions d’assalariats que cada dia s’han d’empassar el que pensen per seguir pagant les factures. Tant de bo fos tot tan fàcil com llevar-se cada matí disposat a donar i rebre amor a cabassos, però els anys del flower power es van marcir fa temps, i de moment no s’hi veu cap alternativa.
Andorra: no sabràs què triar. Bé, doncs, en aquest cas me’n vaig a cagar al lavabo d’en Pau. Nou de cada deu fabricants de sanitaris recomanen el mateix producte de neteja; i el desè? Potser se n’ha anat a fer un tomb. T’agrada conduir? En aquest trajecte ens carreguem una mitjana de seixanta mosquits al dia. Les mata volant. El ganivet és el meu millor amic. Vigila amb qui t’ajuntes. Tu, a la meva edat, tenies picors? Sí, noia, hi ha picors que t’acompanyen tota la vida, et posis el que et posis. Quina olor fan els núvols? No ho sap ningú, com tampoc no se sap per què hi ha tanta gent que pateix en silenci les hemorroides. I tu, ja l’has provat? No, ni hi penso. T’ajuda per dins i es nota per fora. Llàstima que no serveixi per l’estrenyiment mental. Sabem que és difícil deixar de fumar. Una marca d’aigües insisteix que tingui cura de la meva salut cada dia; normal: un consumidor longeu i agraït és el millor client possible. Seguim buscant la nova Trinca; qui la trobi ja se la pot confitar… Mira que es poden arribar a sentir, de bajanades, en uns pocs minuts de publicitat. Instants després comença l’informatiu, veus com està el món, i et demanes si totes aquestes bajanades són realment les que donen sentit a la teva vida. Els publicistes, que malgrat totes les meves recances són gent molt fina a l’hora de retratar les tendències de la societat, contestarien afirmativament. Resposta que em condueix a un enigma molt més inquietant: què ha fallat en la cadena evolutiva perquè haguem arribat a aquest estat de catatonia vital? Però ja veig que hauré d’esperar que anunciïn una nova enciclopèdia en fascicles a veure si trobo la solució.
Fa deu anys, el món es va dividir entre els que asseguraven que el nou segle començava el 2000 i els convençuts que començava el 2001. El dilema, tot i reduir-se a un senzill problema d’aritmètica, es veu que segueix vigent i els partidaris del 2000 han aprofitat el canvi d’any per fer balanç de la primera dècada del mil·lenni. El balanç, naturalment, és esfereïdor. Hi deuen haver passat algunes coses positives en aquests deu anys, però el que ha quedat com a resum és un seguit de males notícies (dels atemptats del 2001 a Nova York a la crisi econòmica que encara patim) que desemboquen en una conclusió encara més nefasta: mai com ara la por ha estat un factor tan determinant en la vida de la gent. La por, certament, ha estat sempre un dels motors de la història; però mai com ara hi havia hagut una institucionalització tan generalitzada de la por com a instrument per coartar la llibertat de les persones. Des que hi ha cròniques escrites, la por a una catàstrofe, natural o provocada per l’home, era tan sols, val a dir, la cara negativa de l’esdevenidor: cadascú organitzava la seva vida sabent que en el futur viuria èpoques bones i d’altres per oblidar. Els darrers anys, en canvi, els governs d’arreu han abonat insistentment la idea que en qualsevol moment, en qualsevol lloc, qualsevol persona pot ser un terrorista sense escrúpols, i davant d’això no dubten a retallar les llibertats individuals en nom d’una seguretat que el seu discurs revela com a fictícia. L’estratègia no és nova, però ara ha calat tan fons en la consciència dels ciutadans que ja ningú protesta. Potser pel pitjor dels temors: la por a ser diferent.
Partim de la base que a cap ministre de Sanitat li agrada que se li mori la clientela, i encara menys d’un mal que des que es va registrar el primer difunt s’ha esbombat a tort i a dret com a preludi de l’apocalipsi. Ara bé, una cosa és prevenir un problema de salut i una altra dedicar-se a engreixar els comptes de la Roche; i a sobre, en temps de crisi. La notícia que tant a Andorra com als països veïns hi ha un excedent brutal de vacunes contra la grip A és d’aquelles que farien riure si no fos perquè d’ara endavant potser ja ningú no es creurà les alertes sanitàries, i llavors és quan hi patirem de debò. Mentrestant, arreu es mira de rescatar alguna engruna dels diners malbaratats. A Andorra diuen que s’intenta “negociar” el retorn de les vacunes al proveïdor i recuperar-ne els diners; a Espanya, la situació és semblant, i a França, més pràctics ells, han signat acords amb Qatar i Egipte (i estan en tractes amb altres) per vendre’ls part de l’excedent a preu de cost, la qual cosa, a més, li permetrà al govern de Sarkozy registrar la partida al capítol d’ajudes al Tercer Món i quedar com uns campions de la solidaritat. En tot cas, més que als responsables locals a qui voldria demanar explicacions és als funcionaris de l’OMS que han patrocinat el sarau, perquè si resulta que no et pots ni refiar de la màxima autoritat internacional en matèria de salut ja podem plegar. Estic per apadrinar una colla de virus d’aquests que sobren i enviar-se-la perquè me la cuidin a tot confort en un laboratori ultrasofisticat. Així, per a la pròxima epidèmia ja tindrem d’on tirar, en lloc d’hipotecar altre cop el pressupost de sanitat de tot l’any.
