La dècada paorosa
Fa deu anys, el món es va dividir entre els que asseguraven que el nou segle començava el 2000 i els convençuts que començava el 2001. El dilema, tot i reduir-se a un senzill problema d’aritmètica, es veu que segueix vigent i els partidaris del 2000 han aprofitat el canvi d’any per fer balanç de la primera dècada del mil·lenni. El balanç, naturalment, és esfereïdor. Hi deuen haver passat algunes coses positives en aquests deu anys, però el que ha quedat com a resum és un seguit de males notícies (dels atemptats del 2001 a Nova York a la crisi econòmica que encara patim) que desemboquen en una conclusió encara més nefasta: mai com ara la por ha estat un factor tan determinant en la vida de la gent. La por, certament, ha estat sempre un dels motors de la història; però mai com ara hi havia hagut una institucionalització tan generalitzada de la por com a instrument per coartar la llibertat de les persones. Des que hi ha cròniques escrites, la por a una catàstrofe, natural o provocada per l’home, era tan sols, val a dir, la cara negativa de l’esdevenidor: cadascú organitzava la seva vida sabent que en el futur viuria èpoques bones i d’altres per oblidar. Els darrers anys, en canvi, els governs d’arreu han abonat insistentment la idea que en qualsevol moment, en qualsevol lloc, qualsevol persona pot ser un terrorista sense escrúpols, i davant d’això no dubten a retallar les llibertats individuals en nom d’una seguretat que el seu discurs revela com a fictícia. L’estratègia no és nova, però ara ha calat tan fons en la consciència dels ciutadans que ja ningú protesta. Potser pel pitjor dels temors: la por a ser diferent.
