D’acord, cal regular on es pot i on no es pot fumar, però potser n’hi hauria prou amb una mica de civisme i de respecte cap als altres per arribar a una entesa, en lloc de llançar de tant en tant campanyes com la que acaba de treure a França una presumpta associació per la defensa dels no fumadors. De fet, el que s’hauria de començar a defensar és els fumadors com a espècie sotmesa a un doble perill d’extinció: el provocat pel mateix tabac i el que deriva de la creixent criminalització del col·lectiu. La campanya en qüestió és una fotografia d’un jove (n’hi ha la versió masculina i la femenina) amb un cigarret a la boca i agenollat davant un home ben vestit, de manera que suggereix que els estiguin forçant a una fel·lació. A sota es llegeix: “Fumar és ser esclau del tabac.” Grups feministes i de defensa de la família (tants defensors de tot comencen a fer por) han trigat ben poc a queixar-se, per la qual cosa han aconseguit donar volada a un plantejament prou estúpid com per no fer-ne cas. Caldria demanar-se, però, si tanta obsessió perquè tothom tingui una salut de ferro (no fumis, pren calci, atipa’t de bífidus, etc.) no respon també a una altra mena d’esclavatge, fomentat pels amos de les indústries que fabriquen productes i fàrmacs miraculosos per assolir l’eterna joventut i d’altres accessoris per aconseguir, per exemple, uns abdominals de manual d’anatomia mentre t’afartes de llaminadures escarxofat al sofà davant la televisió. Amb l’afegit que, per aquest camí, acabaran per aconseguir que l’edat de jubilació s’ajorni fins als cent anys, que tampoc no és cas de malbaratar tants padrins supervitaminats i supermineralitzats.
He llegit que els psicòlegs parlen de resiliència per mesurar la capacitat de determinats individus per entomar i sobreposar-se a grans adversitats. Aquest concepte vindria a ser allò que tota la vida s’ha dit resignació, barrejat amb l’instint de supervivència de tot ésser viu. Però ja se sap que per aparentar erudició no hi ha res com inventar-te el teu propi argot. La idea de resiliència s’aplicaria a les víctimes de catàstrofes naturals o als qui han perdut un ésser estimat en circumstàncies tràgiques, per exemple; però per saber si és un concepte útil per a la societat caldria aplicar-lo també a situacions com l’actual, amb una crisi profunda i uns dirigents que es perden en discussions estèrils en lloc de col·laborar per trobar solucions. Segons els experts, els trets que defineixen la capacitat de resiliència són: intuïció i valoració del risc (fàcil, estem amb l’aigua al coll); habilitat per establir prioritats (evident, tret que t’estimis més la cadira que el país); capacitat d’identificar líders fiables (aquí la cosa comença a trontollar); el significat que se li dóna al sofriment (?); compartir l’experiència (fàcil també, els veïns estan com nosaltres); alliberar-se del passat i passar pàgina (això ja és més fumut, quan no és té una idea clara de cap a on tirar), i sentit de l’humor (imprescindible sempre). Si amb aquesta recepta us sembla que podeu seguir aguantant el xàfec és que sou uns resilients de primera. En cas contrari, sou dels que penseu que tot té un límit i que ja és hora que aquells que heu votat es deixin de romanços i comencin a treballar plegats, abans no se’n vagi tot en orris.
Això és un avís per als despistats: diumenge vinent és Sant Valentí, una bonica (?) tradició anglosaxona importada, sembla ser, per uns grans magatzems amb la idea de fer negoci a costa de les manyagueries dels enamorats. De manera que si no voleu que la parella us doni la tabarra tot el dia i us deixi sense futbol al vespre (i sense altres esports la resta de la setmana), val més que diumenge tingueu un detallet, ni que sigui a contracor. Tret, és clar, que us estimeu més passar la diada amb la mascota abans que amb la parella. Poca broma, perquè segons una enquesta que ha fet pública l’agència Reuters, a Espanya una de cada cinc persones és d’aquest parer; i a França, una de cada deu. D’Andorra no hi ha dades, però deu ser un terme mitjà entre Espanya i França, com sol passar en aquest país. Segons les respostes dels 24.000 enquestats arreu del planeta, els turcs són els que més s’estimen la companyia animal (un 49%), i la mitjana mundial estaria al voltant del 21%. La notícia, però, no explica el motiu d’una o altra opció, la qual cosa dóna peu a pensar que o bé molta gent se sent sola al món, o bé hi ha molt pirat deixat de la mà de Déu, o, encara pitjor, hi ha molta gent amb tendències inconfessables que no goso explicitar en horari infantil. També hi ha els que quedem fora de tota sospita i coacció en no tenir ni mascota ni parella, i aprofitem la diada, per exemple, per veure alguna de les moltes i bones pel·lícules que s’han fet sobre la matança de Sant Valentí del 1929 a Chicago o, si no tens el dia gore, per escoltar diferents versions de My funny Valentine entre les encisadores aromes d’un vell single malt.
Al film de Richard Fleischer, l’acció passa el 2022 en un món superpoblat on l’efecte hivernacle ha fet desaparèixer els aliments naturals. La gent s’alimenta d’una mena de pinso, el soylent green, que el fabricant diu que fa mitjançant algues marines, però en realitat el fabrica amb els cadàvers dels avis que fa matar, resolent així dos problemes d’un cop. A la ficció de ZP, l’acció passa pels volts del 2024, en una societat on els padrins són majoria i no hi ha diners per pagar la pensió a tots. Com que en aquesta societat queda lleig anar matant avis pel carrer, a ZP se li ha acudit estalviar diners per la via de matar-los administrativament, resolent així dos problemes d’un cop. Només cal anar allargant la data de jubilació, de manera que, un cop jubilats, tinguin tot just temps d’anar un hivern a Benidorm abans d’ingressar al tanatori. El film de Fleischer és angoixant; la ficció de ZP, a més, és indignant, injusta i fins i tot diria que il·legal. Mentre que ara la gent comença a treballar als 18 anys o més tard, molta de la gent a la que vol ajornar la jubilació va deixar l’escola de ben petita per posar-se a treballar, amb el compromís per part de l’Estat (atès que la cotització és obligatòria) que a partir dels 65 anys els pagaria una pensió. Canviar unilateralment la norma, a més de ser deshonest, em sembla que deu fregar el frau de llei. A banda que hi ha sistemes molt més efectius per garantir les pensions futures. El pitjor, però, d’aquesta ficció, és que pot esdevenir realitat en qüestió de mesos. I, si això passa, no m’estranyaria gens que Andorra seguís el mateix camí, tal com estan els comptes de la CASS.
