Tot té un límit
He llegit que els psicòlegs parlen de resiliència per mesurar la capacitat de determinats individus per entomar i sobreposar-se a grans adversitats. Aquest concepte vindria a ser allò que tota la vida s’ha dit resignació, barrejat amb l’instint de supervivència de tot ésser viu. Però ja se sap que per aparentar erudició no hi ha res com inventar-te el teu propi argot. La idea de resiliència s’aplicaria a les víctimes de catàstrofes naturals o als qui han perdut un ésser estimat en circumstàncies tràgiques, per exemple; però per saber si és un concepte útil per a la societat caldria aplicar-lo també a situacions com l’actual, amb una crisi profunda i uns dirigents que es perden en discussions estèrils en lloc de col·laborar per trobar solucions. Segons els experts, els trets que defineixen la capacitat de resiliència són: intuïció i valoració del risc (fàcil, estem amb l’aigua al coll); habilitat per establir prioritats (evident, tret que t’estimis més la cadira que el país); capacitat d’identificar líders fiables (aquí la cosa comença a trontollar); el significat que se li dóna al sofriment (?); compartir l’experiència (fàcil també, els veïns estan com nosaltres); alliberar-se del passat i passar pàgina (això ja és més fumut, quan no és té una idea clara de cap a on tirar), i sentit de l’humor (imprescindible sempre). Si amb aquesta recepta us sembla que podeu seguir aguantant el xàfec és que sou uns resilients de primera. En cas contrari, sou dels que penseu que tot té un límit i que ja és hora que aquells que heu votat es deixin de romanços i comencin a treballar plegats, abans no se’n vagi tot en orris.
