Amos i esclaus
D’acord, cal regular on es pot i on no es pot fumar, però potser n’hi hauria prou amb una mica de civisme i de respecte cap als altres per arribar a una entesa, en lloc de llançar de tant en tant campanyes com la que acaba de treure a França una presumpta associació per la defensa dels no fumadors. De fet, el que s’hauria de començar a defensar és els fumadors com a espècie sotmesa a un doble perill d’extinció: el provocat pel mateix tabac i el que deriva de la creixent criminalització del col·lectiu. La campanya en qüestió és una fotografia d’un jove (n’hi ha la versió masculina i la femenina) amb un cigarret a la boca i agenollat davant un home ben vestit, de manera que suggereix que els estiguin forçant a una fel·lació. A sota es llegeix: “Fumar és ser esclau del tabac.” Grups feministes i de defensa de la família (tants defensors de tot comencen a fer por) han trigat ben poc a queixar-se, per la qual cosa han aconseguit donar volada a un plantejament prou estúpid com per no fer-ne cas. Caldria demanar-se, però, si tanta obsessió perquè tothom tingui una salut de ferro (no fumis, pren calci, atipa’t de bífidus, etc.) no respon també a una altra mena d’esclavatge, fomentat pels amos de les indústries que fabriquen productes i fàrmacs miraculosos per assolir l’eterna joventut i d’altres accessoris per aconseguir, per exemple, uns abdominals de manual d’anatomia mentre t’afartes de llaminadures escarxofat al sofà davant la televisió. Amb l’afegit que, per aquest camí, acabaran per aconseguir que l’edat de jubilació s’ajorni fins als cent anys, que tampoc no és cas de malbaratar tants padrins supervitaminats i supermineralitzats.