Una empresa de Roda de Ter ha guanyat un premi a la innovació per l’invent d’una munyidora automàtica monitoritzada. Amb aquest giny, en lloc de munyir el bestiar cada dia a una hora determinada són les mateixes vaques les que decideixen quan volen una sessió de massatge mamari. La munyidora es col·loca al mig de l’estable i l’animal entra lliurement quan vol, la màquina n’extreu automàticament la llet, i un ordinador identifica la vaca i pren nota de la producció perquè el ramader pugui saber com va la cosa. Innovadors així són els que aixequen un país, certament. A Andorra s’han fet iniciatives per despertar l’esperit emprenedor dels empresaris (reals o potencials) autòctons, però ni de bon tros s’han aconseguit fites semblants. Caldria fitxar urgentment els tècnics d’aquesta empresa gironina. No tan sols perquè serveixin d’exemple, sinó sobretot perquè, ara que hem d’estrenar sistema impositiu d’aquí a no res, facin una versió fiscal de l’invent. No estem acostumats a pagar impostos directes com als països veïns, i començar així, a pèl, sense cap pal·liatiu ni tan sols emocional, pot ser realment traumàtic. A banda que, no sé per quina raó, a l’hora de fer la liquidació personal mai no et va bé de pagar. Per això, fóra ideal tenir una mu-nyidora fiscal al bell mig de la plaça del Poble, on cadascú anés de tant en tant a complir amb les seves obligacions tributàries. Segur que així la gent pagaria de bon grat; i si al costat posen un jacuzzi, encara més. Fins i tot potser tornaran els capitals que han fugit darrerament, que posats a passar el tràngol és millor fer-ho entre bombolletes d’aigua tèbia que no davant un funcionari malcarat.
Als laboratoris Barrow de neurofisiologia, a Phoenix (Estats Units), treballen per identificar el circuit neuronal de la consciència. El director del centre, Stephen Macknik, diu que és tècnicament possible sintetitzar el conjunt de connexions neuronals que ell mateix defineix com “el fonament físic del jo”. I un cop sintetitzat, fer-lo servir com a base per a un nou software és bufar i fer ampolles. La qual cosa seria un primer pas per dotar de consciència els robots, i, a mitjà termini, podria ser també una porta perquè els ciborgs (acrònim d’organisme cibernètic) deixin de ser personatges de còmic per esdevenir éssers reals. Des d’un punt de vista científic, la idea és apassionant; però si ara ja hi ha greus problemes ètics amb qüestions bàsiques de biotecnologia, plantejar-se la possibilitat que una persona dugui implants cibernètics al cos suposa un daltabaix colossal. I, tanmateix, molt abans del que imaginem això serà una possibilitat tècnica tan a l’abast com la TDT. En el darrer segle, la ciència i la tecnologia han assolit fites literalment fantàstiques, mentre que la mentalitat predominant segueix intentant pair els canvis derivats de les revolucions de final del segle XVIII. Hi ha la temença que els avenços científics ens duran cap a un món deshumanitzat (com si ara visquéssim en un món d’allò més humà), però és precisament aquesta recança el principal risc (com s’ha vist fins ara) que la tecnologia vagi a mans èticament perilloses. De fet, per alguna cosa la primera aparició dels ciborgs va ser a la sèrie de DC Comics titulada Crisi infinita. Que deu ser si fa o no fa el que tenim ara.
Sé que no hauria de dir fins haver-ho contrastat, però no em puc treure del cap que la nevada de dilluns és part d’una conxorxa orquestrada per l’alcalde de Barcelona per enfortir la candidatura de la ciutat als Jocs Olímpics d’Hivern el 2022. No tinc ni idea de com s’ho ha fet, però ha estat una jugada brillant: d’una banda ha demostrat que es pot organitzar l’eslàlom a la carretera de Vallvidrera; i de retruc ha ajudat a atiar el foc contra el conseller Saura, que un cop més era al lloc equivocat en el moment més inoportú. Si fins ara Andorra ho tenia difícil per ficar cullerada en la candidatura de Jaca o en la de Barcelona, després de l’exhibició de domini dels elements per part d’Hereu encara ho tindrà més magre; però en compensació potser es podrà beneficiar d’un expert en l’art de fabricar excuses en contra de tota evidència. No conec ningú tan capaç com ell de dir una cosa i la contrària al mateix discurs i concloure que la responsabilitat de tot plegat és d’algú altre. O del maleït atzar. Jo crec que en el fons ell també ho sap, o si més no ho sospita, que és víctima d’una conxorxa, i per això se’l veu sempre amb cara de pomes agres i més perdut que Belén Esteban en una biblioteca. No val a badar, però, cal fitxar-lo abans no arribin les pluges de primavera i els conjurats l’acabin d’enfonsar per sempre més. Imagineu, per exemple, com hauria guanyat, amb les seves incomparables qualitats esquizodialèctiques, la crònica d’aquest bloqueig que és i no és, en espera d’un acord que no arriba mai, mentre el país camina al ralentí. Decididament, ens cal algú com Saura que almenys posi una nota d’humor entre tant despropòsit.
El ministre d’Economia i Finances va informar dilluns que el PIB va caure “entre un 2,5 i un 4 per cent” l’any passat. És conegut que calcular segons quins indicadors econòmics resulta força complicat a Andorra, però presentar una estimació amb un marge d’un punt i mig sembla poc seriós. Si el Govern fos el Barça, seria com fer un salt enrere des de l’era Laporta (“al loro, que no estamos tan mal”) fins a l’època Van Gaal (“siempre negativo”). És a dir, una diferència massa gran; sobretot quan la Cambra de Comerç fixava el daltabaix en un 4 per cent, i semblaria que el que pretén el Govern amb aquesta indefinició és maquillar les dades reals, que ja em penso que no deu ser el cas, oi? Deu ser més aviat allò que cadascú interpreta les estadístiques segons li convé. A la mateixa notícia, per exemple, diu que el ministre també va parlar de l’atur. Entenc que ho va fer en termes de relativa satisfacció perquè la taxa a Andorra és molt inferior a la dels veïns. És clar que aquesta estadística tampoc no fa referència als treballadors que no són a l’atur senzillament perquè han marxat del país (segons la web del departament d’Estadística, el novembre del 2009 hi havia uns 3.700 assalariats menys que el gener del mateix any). Suposo que en temps de crisi és comprensible que es vulgui veure el got mig ple, però si és cert el que deia el conseller Albert Font a l’entrevista de la mateixa edició (“és clar que ara som un Estat més seriós que quan governaven els liberals, i això ha d’ajudar a reflotar les finances tant a escala interior com exterior”), potser fóra desitjable afinar més els càlculs. Especialment si volem que ens creguin els inversors estrangers.