Ciborgs
Als laboratoris Barrow de neurofisiologia, a Phoenix (Estats Units), treballen per identificar el circuit neuronal de la consciència. El director del centre, Stephen Macknik, diu que és tècnicament possible sintetitzar el conjunt de connexions neuronals que ell mateix defineix com “el fonament físic del jo”. I un cop sintetitzat, fer-lo servir com a base per a un nou software és bufar i fer ampolles. La qual cosa seria un primer pas per dotar de consciència els robots, i, a mitjà termini, podria ser també una porta perquè els ciborgs (acrònim d’organisme cibernètic) deixin de ser personatges de còmic per esdevenir éssers reals. Des d’un punt de vista científic, la idea és apassionant; però si ara ja hi ha greus problemes ètics amb qüestions bàsiques de biotecnologia, plantejar-se la possibilitat que una persona dugui implants cibernètics al cos suposa un daltabaix colossal. I, tanmateix, molt abans del que imaginem això serà una possibilitat tècnica tan a l’abast com la TDT. En el darrer segle, la ciència i la tecnologia han assolit fites literalment fantàstiques, mentre que la mentalitat predominant segueix intentant pair els canvis derivats de les revolucions de final del segle XVIII. Hi ha la temença que els avenços científics ens duran cap a un món deshumanitzat (com si ara visquéssim en un món d’allò més humà), però és precisament aquesta recança el principal risc (com s’ha vist fins ara) que la tecnologia vagi a mans èticament perilloses. De fet, per alguna cosa la primera aparició dels ciborgs va ser a la sèrie de DC Comics titulada Crisi infinita. Que deu ser si fa o no fa el que tenim ara.
