En una escena de Casablanca, el coronel Strasser li diu al capità Renault: –“Parla del III Reich com si esperés l’arribada d’algú altre.” –“Personalment, m’adaptaré al que vingui”, contesta Renault. Amb les consultes sobiranistes em passa una cosa semblant: personalment, m’adaptaré al que vingui (ves quin remei!), malgrat no entendre per què els promotors del sarau parlen de l’Estat espanyol com si fos possible substituir-lo per alguna altra fórmula d’autogovern. El cap de setmana passat els va tocar el torn a algunes poblacions de l’Alt Urgell, la Seu inclosa. Un de cada cinc habitants amb més de 16 anys va anar a votar, i per aclaparadora majoria van dir que volen ser independents. Com que anem ja per la tercera o quarta tongada de votacions, i com que el resultat no compromet a res, els partits contraris a la iniciativa adopten una actitud més aviat condescendent; però si la cosa anés de debò, aquests mateixos partits s’haurien de fer l’harakiri, perquè s’han passat setmanes dient, a propòsit de la demora en la sentència del Constitucional sobre l’Estatut, que cap tribunal no té autoritat per passar per damunt de la voluntat del poble i que un baix índex de participació no deslegitima el resultat d’una votació. Dos arguments que, si s’apliquen a les consultes sobiranistes un cop s’hagin fet arreu de Catalunya, obligarien a declarar immediatament la independència. No sé si això passarà mai; però si arribés a passar espero que algú s’afanyi a demanar l’annexió a Andorra com a “parròquia lliure associada”, abans no ens adonem que el món és molt pitjor si no tens ningú a qui carregar-li les culpes de tot plegat.
“Per Sant Jordi, si no et regalen un llibre ets un marginat”, diu el llibreter convocat a la tertúlia. Potser sí, però m’estimo més ser un marginat que haver d’agrair un regal fet sense ganes i sense criteri. L’editor d’un gran grup català rescata el tòpic (discutible) que enlloc no hi ha cap festa on hi participi tanta gent al carrer com Sant Jordi, la qual cosa ja justifica la festa per ella mateixa. Jo, en canvi, pensava que es tractava de celebrar la gran festa del llibre, però es veu que sóc un antic i un sentimental. L’editora d’un segell petit diu que sí, que és una festassa, però que cal anar amb compte que no “perdi perfil”, perquè cada cop s’hi veuen més paradetes que venen de tot menys llibres o roses. Tots assenteixen (sense gaire entusiasme) i tornen a la promoció de la mercaderia, que és del que es tracta. Tanmateix, si cada vegada més gent mira de treure quatre euros de la diada venent el que sigui, potser és perquè les editorials són les primeres que l’aprofiten per col·locar autèntics saldos entre una clientela poc escrupolosa, de manera que Sant Jordi cada any sembla més el primer dia de les rebaixes, quan la gent també s’amuntega davant els aparadors i remena i remena fins que troba alguna cosa que li faci el pes, encara que no li calgui per a res. I si no ho troba, però es pot endur un collaret o una terrissa a bon preu, doncs sempre és un consol. Així que demà anirem de rebaixes, a veure si a força de triar i remenar apareix algun títol d’aquells que, quan vénen visites, no l’has d’amagar darrere la ballarina flamenca (aquella que et van portar de Sevilla uns amics poca-soltes) per no passar vergonya.
Poc després d’arribar a Andorra, estranyat que el cap d’un departament comunal fos una persona manifestament incompetent per a la tasca que havia d’assumir, vaig demanar a un responsable d’aquell comú com era que havien triat aquella persona. Com que la conversa era privada, em va respondre sense embuts: “La seva família suma més de cinquanta vots.” Des d’aleshores, les plantilles de funcionaris a totes les administracions no han deixat de créixer. Fins i tot, segons les dades publicades dilluns, és l’únic sector que ha crescut el darrer any, mentre tota la resta ha vist com la crisi els escombrava llocs de treball. El mateix dia, una altra notícia explicava que els cònsols justifiquen l’augment de personal per la quantitat de serveis que han de prestar a la població. És una veritat a mitges. Hi ha més serveis, i hi ha molts funcionaris que fan una feina ben útil per a la població; però també hi ha força gent que ha trobat a l’administració pública l’aixopluc per anar fent la viu viu fins a la jubilació, i no hi ha manera de treure-se’ls de sobre. No és un mal exclusiu d’Andorra; a tots els països de l’Europa mediterrània hi ha la tradició ancestral de fer servir el funcionariat com a mitjà per pagar favors. Però a Andorra, com sol passar, hi ha el problema afegit que les dimensions del país magnifiquen els encerts i els errors. Mentre aquesta mena de favors s’han anat pagant mitjançant impostos indirectes ningú no s’ha queixat gaire, però em fa l’efecte que quan la gent hagi de pagar impostos directes o bé es busca la fórmula perquè tothom tingui un parent funcionari, o bé creixerà el descontent ciutadà i el descrèdit de la funció pública.
Siguis o no del Barça, aquesta setmana es comença a decidir el grau de felicitat de què gaudiràs durant l’estiu. D’aquí a no res arribarà el maig, de sobte les platges es començaran a omplir de gent panxa enlaire, i tu no voldràs ser una excepció. Tant se val si els brots verds de la bonança econòmica tiren amunt o si s’han glaçat amb el temps canviant de l’inici de primavera. Ja s’ha vist aquesta Setmana Santa que, amb crisi i tot, tothom cerca la manera de fugir de la seva realitat quotidiana. Benaurada crisi, que ens omple els hotels (segons els empresaris del sector) i manté les hipoteques barates. També és mala sort, però, que hi hagi tants aturats entossudits a recordar-nos la cara més dura de la realitat; però cal no amoïnar-se, que ja se sap que d’esgarriacries n’hi ha a tot arreu. Convé, en canvi, mirar cap endavant, cap al futur de sol i platja que ens espera a tan sols un full del calendari. Segur que ja t’hi veus, radiant, amb la pell daurada com un déu antic (bé, saltat si de cas els primers fotogrames, quan encara surts amb aquell color blanc groguenc dels iogurts caducats), i amb un somriure de satisfacció digne del millor anunci de dentifrici. Sí, és fàcil d’imaginar, però aconseguir que esdevingui una realitat costa molts sacrificis. I el compte enrere ja ha començat. És urgent posar-se a dieta. Des d’avui mateix. Des d’ara mateix. Cada minut perdut és un gram més que s’afegeix a la teva ja prou incontinent cintura. No t’ho pensis més i fes com jo, que tot just escurar la darrera engruna de la mona he començat una dieta severíssima. És més, n’estic fent dues, de dietes, perquè he notat amb una de sola em quedava amb gana.
