El periodista Lluís Foix recordava fa un parell de dies al seu bloc que quan el setmanari The Economist titulava uns mesos enrere, en portada i a tota plana, “The party is over” (“La festa s’ha acabat”), pràcticament ningú comptava que la part més dura de la crisi encara havia d’arribar. Dels “brots verd” que anunciaven a l’hivern no se sap què se n’ha fet. Les perspectives de creixement modest per al 2010 s’han transformat en mesures d’estalvi sever (més server per a uns que per a uns altres, tot s’ha de dir), i els discursos oficials tornen a mostrar (si és que mai havien deixat de fer-ho) una tendència esgarrifosa a la improvisació. The Economist només va encertar a mitges el titular: potser sí que s’ha acabat la festa grossa, però mentre aquells que s’ho han passat d’allò més bé els darrers anys segueixen la gresca en un after, divertits amb les declaracions solemnes que a partir d’ara hi haurà una regulació més estricta per als moviments de capital, al servei domèstic (és a dir, la major part d’assalariats i els que van somiar que els bons temps durarien per sempre més) li toca endreçar la desfeta, netejar les vomitades i fins i tot pagar els plats trencats. Tanmateix, hi ha gent amb grans fortunes que també ho passa malament, no us penseu. A Flavio Briatore, per exemple, li han confiscat el iot (que du bandera de les Illes Caiman, ves per on) mentre es resol l’acusació de frau fiscal que pesa contra ell. La dona, desolada, diu que des d’aleshores el seu nadó està neguitós, acostumat com estava al bressol de les ones. Tot un drama, vaja. Espero que el pobre Flavio hagi pogut rescatar almenys aquell tanga que tant l’afavoria.
Es veu que les frases impreses als paquets de tabac que adverteixen els fumadors dels perjudicis per a la seva salut per ser uns viciosos de merda no han tingut l’efecte dissuasiu que esperaven les autoritats sanitàries. De manera que algun funcionari del ram (que no sabia encara que li havien d’abaixar el sou) s’ha empescat que en un futur proper les frases se substituiran per dibuixets que mostren l’efecte perniciós de la nicotina als pulmons. És d’agrair que a més de tractar d’eixelebrats els fumadors ara ens incloguin en la categoria d’analfabets. Potser ho som, d’eixelebrats, però no més que els que practiquen esports de risc, per exemple, o els que, ara que arriba l’estiu, es transmuten en llangardaixos i es torren hores i hores al sol. Tanmateix, no em veig amb cor d’acceptar el privilegi de formar part d’aquest grup selecte que acapara els neguits de les autoritats sanitàries, a les quals, d’altra banda, els agraeixo la delicadesa de no prohibir directament el tabac per no donar-nos un disgust. Com a bon conciutadà, demanaria que es dediquin les mateixes atencions a totes aquelles pràctiques potencialment nocives. Així, posem per cas, a partir d’ara les ampolles de vi i de licors haurien d’anar amb un dibuix il·lustratiu dels estralls que causa al fetge l’alcoholisme; i els concessionaris d’automòbils haurien d’estar empaperats amb fotografies de cossos mutilats en accidents de trànsit. La llista es pot ampliar tant com es vulgui, però sospito que la mesura no serà gaire efectiva en cap cas. Ara, el que sí aconseguirem és un nivell en anatomia forense que ja li agradaria a Grissom i companyia.
Cent anys enrere, una situació com l’actual a Europa hauria estat el caldo de cultiu perfecte per a l’esclat d’una guerra. La diferència entre avui i fa un segle és que el proletariat ha estat substituït majoritàriament per una àmplia classe mitjana: un gros de ciutadans amb aspiracions burgeses i alhora amb prou a perdre per no sortir al carrer a perseguir a trets els capitalistes, com passava a principi del segle XX (a banda dels llibres d’història, L’agent secret, de Conrad, i La verdad sobre el caso Savolta, de Mendoza, il·lustren força bé l’època). El nou proletariat l’integren els immigrants o els fills d’immigrants de primera generació, com es va veure a França fa pocs anys, i els marginats, socials i econòmics, que el sistema genera (alhora que rebutja) per a espant de la classe mitjana, que hi veu en ells com poden acabar si aixequen gaire la veu. El soma de la classe mitjana és l’Estat del benestar. Això fa molt complicada la situació dels governs europeus ara que han de retallar despeses d’on sigui per mantenir allunyats els taurons financers. S’ha vist als recents aldarulls a Grècia, i l’escena es pot repetir a d’altres països les setmanes vinents. Miquel Roca demanava a La Vanguardia de dimarts que els ciutadans facin sentir la seva veu de manera constructiva per sortir de la crisi. El silenci, ara, és immobilista; però el problema és que els canals d’expressió de la classe mitjana han estat menystinguts o silenciats sistemàticament, fins al punt que només allò que fa perillar l’Estat del benestar pot arribar a sacsejar la consciència ciutadana de la majoria. Tanmateix, aleshores potser serà massa tard.
Li ho deia Ben Kingsley a Robert Redford a Sneakers: “El món no es mou en funció del que passa, sinó en funció de la percepció que la gent té d’allò que passa.” La moral de la pel·lícula és que a tots ens aniria millor en un món sense secrets, on tothom tingués accés a una informació veraç del que l’envolta. Però aquesta conclusió és tan ingènua com impossible, senzillament perquè la veritat absoluta sovint no existeix. En lloc de la veritat, el que importa és la credibilitat. Si tens credibilitat, generes confiança i tot el que fas és beneït per l’opinió pública. En cas contrari, diguis el que diguis tothom et prendrà per un farsant. És el que passa ara a Europa. Com que no hi ha manera que la Unió Europea tingui una única veu en política internacional, i a més cadascuna de les veus que sonen parlen en funció d’interessos particulars, els especuladors financers han trobat un terreny abonat per sembrar la por i la desconfiança (que són precisament dos dels pilars més forts de l’especulació) entre els inversors. Els especuladors tampoc no en tenen gaire, de credibilitat, però com que són jutge i part alhora tenen la paella pel mànec. Alguns experts diuen que la recepta per tenir credibilitat (i, per tant, generar confiança) en els mercats financers és tenir un pla d’acció i seguir-lo de manera coherent. Ara que Andorra vol emetre deute públic, caldria demanar-se abans si (amb la falta d’entesa entre els grups polítics) està en condicions de generar confiança a les borses internacionals; perquè si no és així, potser l’emissió atraurà més especuladors que inversors, i encara faran més destrossa en l’economia del país.
