Servei domèstic
El periodista Lluís Foix recordava fa un parell de dies al seu bloc que quan el setmanari The Economist titulava uns mesos enrere, en portada i a tota plana, “The party is over” (“La festa s’ha acabat”), pràcticament ningú comptava que la part més dura de la crisi encara havia d’arribar. Dels “brots verd” que anunciaven a l’hivern no se sap què se n’ha fet. Les perspectives de creixement modest per al 2010 s’han transformat en mesures d’estalvi sever (més server per a uns que per a uns altres, tot s’ha de dir), i els discursos oficials tornen a mostrar (si és que mai havien deixat de fer-ho) una tendència esgarrifosa a la improvisació. The Economist només va encertar a mitges el titular: potser sí que s’ha acabat la festa grossa, però mentre aquells que s’ho han passat d’allò més bé els darrers anys segueixen la gresca en un after, divertits amb les declaracions solemnes que a partir d’ara hi haurà una regulació més estricta per als moviments de capital, al servei domèstic (és a dir, la major part d’assalariats i els que van somiar que els bons temps durarien per sempre més) li toca endreçar la desfeta, netejar les vomitades i fins i tot pagar els plats trencats. Tanmateix, hi ha gent amb grans fortunes que també ho passa malament, no us penseu. A Flavio Briatore, per exemple, li han confiscat el iot (que du bandera de les Illes Caiman, ves per on) mentre es resol l’acusació de frau fiscal que pesa contra ell. La dona, desolada, diu que des d’aleshores el seu nadó està neguitós, acostumat com estava al bressol de les ones. Tot un drama, vaja. Espero que el pobre Flavio hagi pogut rescatar almenys aquell tanga que tant l’afavoria.
