La democràcia va sorgir a les ciutats de la Grècia antiga com una manera de superar les confrontacions constants pel poder entre les faccions de les aristocràcies locals. Confrontacions que, a més de derivar sovint en tiranies, entorpien de manera endèmica el comerç i la prosperitat de les ciutats. Diu molt del gènere humà que vint-i-cinc segles després haguem aconseguit la pirueta semàntica de designar amb el mateix nom una versió sofisticada d’allò que en un principi es volia evitar. Les faccions aristocràtiques de l’antiguitat han estat substituïdes per un sistema de partits tots els quals demanen el vot invocant la voluntat de servei públic per, immediatament després d’assolir el suport dels ciutadans, començar a actuar d’esquena als votants en benefici dels propis interessos partidistes. Quan les coses van bé en general, i pots anar desenvolupant sense gaires entrebancs el teu projecte de vida, fins i tot li pots trobar un punt còmic al ball de vanitats que despleguen molts dels que diuen aspirar a representar la sobirania popular; però quan pinten bastos i l’actitud dels que presumptament haurien de conduir el país cap a un horitzó millor es resumeix en una pugna mesquina per guanyar o mantenir una cadira o un despatxet, llavors t’adones de la urgència de reinventar la democràcia des de la seva etimologia més pura. En un altre cas, estarem fent bona la frase de George Bernard Shaw que esmentava el professor Francisco Longo, membre del Comitè Assessor en Administració Pública de les Nacions Unides, al Singulars de dilluns passat: “La democràcia és el procés que garanteix que no siguem governats millor del que ens mereixem.”
El titular parlava d’una comissió israeliana que ha d’investigar l’assalt als vaixells que duien ajuda humanitària a Gaza, però el que causava més inquietud no era el que deia la notícia sinó la fotografia que la il·lustrava: una manifestació de jueus ultraortodoxos (així els definia el periodista) s’enfrontava a un grup de policies pel trasllat d’unes tombes. Separats per una tanca, a un costat tots vestien la mateixa levita negra, el mateix barret, lluïen les mateixes barbes, les mateixes patilles trenades i diria que fins i tot duien el mateix model d’ulleres. A l’altre costat, tots vestien camisa blava, la mateixa gorra i duien ulleres fosques. Alguns (pocs) uniformes et tranquil·litzen quan els veus, perquè identifiquen persones que fan un bé a la societat; però en la majoria dels casos, la presència de gent uniformada al carrer és el preàmbul d’algun desastre. És impossible que hi hagi cap principi d’entesa entre persones que han renunciat a la capacitat de pensar i decidir de manera raonada en favor de la força irreflexiva del collectiu que identifica l’uniforme. Hi ha massa uniformes al món. N’hi ha que responen a una necessitat professional. La major part, en canvi, denoten la tendència a un pensament unívoc que s’ha anat imposant les darreres dècades. Conseqüència, probablement, de viure un miratge benestant. Ara que el miratge s’ha fet miques, fóra el moment d’arraconar els uniformes i propugnar la dissidència intel·lectual en tots els àmbits. No sé si això ens traurà del mal pas, però almenys ajudaria que els debats socials i polítics fossin una mica més imaginatius. I de ben segur també més profitosos.
Sort que els magnats de les finances multinacionals han declarat la guerra oberta a les democràcies de la zona euro, i que els israelians s’han muntat la seva versió reality de Pirates del Carib, i així ens hem entretingut mentre agafava volada l’esdeveniment que determinarà el nostre horitzó de felicitat durant els pròxims anys: les eleccions a la presidència del Barça. L’experiència i el sentit comú diuen que, sigui qui sigui l’escollit, el que faci o deixi de fer tindrà una transcendència més aviat limitada en el futur del comú dels mortals, tret d’afegir alguna alegria o algun disgust a les tardes del cap de setmana. Però hi ha una colla de mitjans que no ho veuen així, i s’han afanyat a muntar un seguiment informatiu comparable al d’unes eleccions legislatives. Fins i tot hi ha qui sospita que la reunió anual del Club Bilderberg s’ha fet a Sitges precisament per encarrilar el procés electoral d’acord amb l’ordre còsmic establert. Tot podria ser, ben mirat, perquè el cert és que el futbol, si més no a aquest nivell, ja fa temps que ha traspassat tots els límits del seny, i qualsevol disbarat esdevé d’un dia a l’altre el més natural del món. L’última mostra ha estat la notícia que els futbolistes espanyols cobraran una prima de 600.000 euros si guanyen el Mundial. Costa d’entendre que en un país on cal fer una retallada dràstica al pressupost de totes les administracions públiques es pugui regalar tants diners a una gent que diu que vestir la samarreta nacional és un orgull i un honor. Deu ser que ningú no s’ho creu, que guanyaran. O això, o bé senzillament que, com diu el tòpic, el futbol és així (de delirant, afegeixo).
Segurament, ben pocs establiments comercials han gaudit d’una campanya de llançament tan potent com el supermercat de la mort que Gunter von Hagens ha obert a una localitat prop de la frontera entre Alemanya i Polònia. Un diari brasiler titulava: Anatomista alemany ven cossos a pedaços; mentre que a Europa la majoria d’agències i mitjans feien servir adjectius com morbós i macabre, per esmentar els més suaus. Von Hagens és l’inventor d’un procés de conservació dels cossos conegut com a plastinació, que consisteix a substituir l’aigua i el greix dels teixits per silicona i resines, amb la qual cosa evita la putrefacció i dóna als músculs i vísceres un aspecte que fa força goig, si aconsegueixes superar l’angúnia inicial. Segons algunes fonts, els cossos estarien destinats a centres mèdics i hospitals, i tenen una funció eminentment didàctica; però segons altres mitjans, com el diari alemany Bild, qualsevol persona pot comprar un cadàver plastinat per al saló de casa per 57.000 euros, o adquirir un parell de testicles (a 360 euros la peça) com a objectes decoratius. Von Hagens, que ja va ser objecte d’una forta controvèrsia quan va organitzar una sèrie d’exposicions on mostrava el seu treball com a obres d’art, ha aconseguit ara indignar tots aquells que veuen aquest comerç com una aberració. El temps dirà si Von Hagens és un malalt o un geni que ha dut al límit allò que la veritable bellesa és a l’interior. El seu cas, tanmateix, em sembla una bona metàfora per descriure el nostre món, encaparrat a mantenir sistemes socials agonitzants (si no difunts), sense que ningú l’encerti a l’hora de trobar nous referents de futur.
