Futbol
Sort que els magnats de les finances multinacionals han declarat la guerra oberta a les democràcies de la zona euro, i que els israelians s’han muntat la seva versió reality de Pirates del Carib, i així ens hem entretingut mentre agafava volada l’esdeveniment que determinarà el nostre horitzó de felicitat durant els pròxims anys: les eleccions a la presidència del Barça. L’experiència i el sentit comú diuen que, sigui qui sigui l’escollit, el que faci o deixi de fer tindrà una transcendència més aviat limitada en el futur del comú dels mortals, tret d’afegir alguna alegria o algun disgust a les tardes del cap de setmana. Però hi ha una colla de mitjans que no ho veuen així, i s’han afanyat a muntar un seguiment informatiu comparable al d’unes eleccions legislatives. Fins i tot hi ha qui sospita que la reunió anual del Club Bilderberg s’ha fet a Sitges precisament per encarrilar el procés electoral d’acord amb l’ordre còsmic establert. Tot podria ser, ben mirat, perquè el cert és que el futbol, si més no a aquest nivell, ja fa temps que ha traspassat tots els límits del seny, i qualsevol disbarat esdevé d’un dia a l’altre el més natural del món. L’última mostra ha estat la notícia que els futbolistes espanyols cobraran una prima de 600.000 euros si guanyen el Mundial. Costa d’entendre que en un país on cal fer una retallada dràstica al pressupost de totes les administracions públiques es pugui regalar tants diners a una gent que diu que vestir la samarreta nacional és un orgull i un honor. Deu ser que ningú no s’ho creu, que guanyaran. O això, o bé senzillament que, com diu el tòpic, el futbol és així (de delirant, afegeixo).
