Miquel Vigo

El titular parlava d’una comissió israeliana que ha d’investigar l’assalt als vaixells que duien ajuda humanitària a Gaza, però el que causava més inquietud no era el que deia la notícia sinó la fotografia que la il·lustrava: una manifestació de jueus ultraortodoxos (així els definia el periodista) s’enfrontava a un grup de policies pel trasllat d’unes tombes. Separats per una tanca, a un costat tots vestien la mateixa levita negra, el mateix barret, lluïen les mateixes barbes, les mateixes patilles trenades i diria que fins i tot duien el mateix model d’ulleres. A l’altre costat, tots vestien camisa blava, la mateixa gorra i duien ulleres fosques. Alguns (pocs) uniformes et tranquil·litzen quan els veus, perquè identifiquen persones que fan un bé a la societat; però en la majoria dels casos, la presència de gent uniformada al carrer és el preàmbul d’algun desastre. És impos­sible que hi hagi cap principi d’entesa entre persones que han renunciat a la capacitat de pensar i decidir de manera raonada en favor de la força irreflexiva del col­lectiu que identifica l’uniforme. Hi ha massa uniformes al món. N’hi ha que responen a una necessitat professional. La major part, en canvi, denoten la tendència a un pensament unívoc que s’ha anat imposant les darreres dècades. Conseqüència, probablement, de viure un miratge benestant. Ara que el miratge s’ha fet miques, fóra el moment d’arraconar els uniformes i propugnar la dissidència intel·lectual en tots els àmbits. No sé si això ens traurà del mal pas, però almenys ajudaria que els debats socials i polítics fossin una mica més imaginatius. I de ben segur també més profitosos.