Democràcies
La democràcia va sorgir a les ciutats de la Grècia antiga com una manera de superar les confrontacions constants pel poder entre les faccions de les aristocràcies locals. Confrontacions que, a més de derivar sovint en tiranies, entorpien de manera endèmica el comerç i la prosperitat de les ciutats. Diu molt del gènere humà que vint-i-cinc segles després haguem aconseguit la pirueta semàntica de designar amb el mateix nom una versió sofisticada d’allò que en un principi es volia evitar. Les faccions aristocràtiques de l’antiguitat han estat substituïdes per un sistema de partits tots els quals demanen el vot invocant la voluntat de servei públic per, immediatament després d’assolir el suport dels ciutadans, començar a actuar d’esquena als votants en benefici dels propis interessos partidistes. Quan les coses van bé en general, i pots anar desenvolupant sense gaires entrebancs el teu projecte de vida, fins i tot li pots trobar un punt còmic al ball de vanitats que despleguen molts dels que diuen aspirar a representar la sobirania popular; però quan pinten bastos i l’actitud dels que presumptament haurien de conduir el país cap a un horitzó millor es resumeix en una pugna mesquina per guanyar o mantenir una cadira o un despatxet, llavors t’adones de la urgència de reinventar la democràcia des de la seva etimologia més pura. En un altre cas, estarem fent bona la frase de George Bernard Shaw que esmentava el professor Francisco Longo, membre del Comitè Assessor en Administració Pública de les Nacions Unides, al Singulars de dilluns passat: “La democràcia és el procés que garanteix que no siguem governats millor del que ens mereixem.”
