Segons quina platja trieu per passar l’estiueig o per a una escapadeta de cap de setmana millor no presumir gaire de pell bronzejada a la tornada, no sigui cas que el color de pell no sigui exclusivament efecte dels raigs del sol. Això, és clar, si torneu bronzejats i no amb un altre color exòtic, com ara amb una pell tornassolada a causa dels residus petroquímics, o amb un pràctic color groc fosforescent degut a alguna fuita radioactiva. Això és el que es pot deduir d’un informe de Greenpeace que assegura que el litoral català acumula gairebé la meitat dels residus contaminants que s’aboquen a aquest costat del Mediterrani. L’ONG diu que, sobretot a la costa tarragonina, han arribat els darrers anys nombroses fuites de combustible de les plataformes petrolieres que hi ha mar endins, i recorda que només en els dos primers anys de la dècada l’administració va instruir un miler d’expedients per abocaments il·legals. Alarmat, mires la informació oficial sobre les platges catalanes i et diuen que enguany n’hi ha un centenar amb bandera blava (més que mai), una vintena de les quals corresponen a ports esportius! La conclusió, doncs, és que algú menteix; i que, com sempre, mai no saps de qui et pots refiar. El més prudent seria, en principi, canviar la platja per unes vacances a l’interior, però tampoc és una opció completament segura. A Saint-Pandelon, per exemple, un poble francès al peu dels Pirineus atlàntics, han trigat mesos a identificar les gotetes fosques i pudents que els cauen del cel. Finalment, les anàlisis han estat concloents: plou merda; encara que de moment no han pogut identificar a quina mena de caganer aeri correspon.
Malgrat n’hi ha que encara miren d’estirar les seqüeles del Mundial de Sud-àfrica; malgrat els tornejos estiuencs i les patxangues de promoció a l’estranger per fer calaix; malgrat l’interminable ball de rumors sobre traspassos i fitxatges; malgrat fins i tot l’anunci que d’aquí a un mes si fa no fa començarà novament la lliga, l’ambient que es respira al carrer és d’inquietud i d’impaciència. Alguns estudiosos del comportament humà teoritzen que l’augment de crispació a l’estiu és conseqüència de les altes temperatures, però s’equivoquen. És conseqüència que a la televisió no hi ha futbol. M’ho va corroborar la responsable d’una comissaria de Barcelona especialitzada en l’atenció a dones maltractades: quan el Barça perd, hi ha un increment sobtat d’agressions; en canvi, quan guanya, baixa el nombre de denúncies. Això ho explicava fa ja algun temps, però és fàcil constatar que segueix sent vàlida la conclusió que sense pilotes rodant al camp o de banda a banda de la pantalla del televisor, la majoria de la gent es troba sense cap ritual de catarsi per deixar anar la mala llet acumulada durant la setmana, i la convivència es fa més i més difícil. Encara més: la retransmissió de partits de futbol durant pràcticament tota la setmana ha esdevingut un termòmetre del grau de normalitat social. Tant és que els mitjans informatius dibuixin un futur ben negre, que si a la televisió hi ha futbol vol dir que la situació no és desesperada. Per això hi ha tant de neguit a l’estiu. Necessitem que comenci altre cop la competició regular pel apaivagar els ànims, i més amb la tardor tan conflictiva que es prepara a Europa.
Dissabte, un nombre indeterminat de persones, entre les 56.000 que deia un diari de Madrid i el milió i mig que deien els organitzadors (val que calia igualar almenys el discutible milió del 1977, però potser se’ls ha anat la mà), va engolir la presumpta capçalera de la manifestació, incloses les autoritats polítiques i les criaturades amb què van distreure el personal els dies precedents, i va demostrar de manera aclaparadora que gran part de la ciutadania està fins als pebrots que els prenguin el pèl. Diumenge, quatre dels sis partits amb escons al Parlament afirmaven solemnement que havien entès que el poble demana un front unitari per defensar els seus drets a Madrid. Dilluns, tots quatre van recordar que hi ha eleccions a la tornada de vacances i el front comú va quedar aparcat fins a millor ocasió. En el moment d’escriure aquest bitllet encara no ha començat el debat de l’estat de la nació (?) a Madrid, que hauria de ser el primer acte per escenificar la unitat dels partits catalans, i molt em sembla que aleshores la pólvora ja estarà ben mullada, i que tal com passin els dies la cosa empitjorarà i el lema Som una nació, nosaltres decidim esdevindrà la tornada que es llançaran pel cap uns i altres per justificar cínicament el que ja fa temps que és injustificable. I enmig hi haurà els de sempre; i, com sempre, ben fotuts, amb estatut o sense, atrapats entre els que no tenen prou coratge per sortir al balcó de la Generalitat i assumir la voluntat dels ciutadans que representen, i els que voldrien sortir-hi demà mateix per proclamar a la brava la república catalana, tot oblidant les lliçons de la història.
Diu que cada família andorrana ha reduït en uns mil euros la despesa que destina a les vacances. Aplicat a la meva butxaca, això ve a suposar que el pressupost de vacances d’aquest estiu dóna per a una escapadeta d’un matí a Engolasters i poca cosa més. Ben mirat, anar curts d’armilla és una bona forma de recuperar la manera d’estiuejar dels nostres avis, que, segurament, era una manera més assenyada que la que s’ha imposat els darrers temps. Sembla que quan arriben vacances el que toca és omplir la maleta i anar-te’n com més lluny millor, total per fer la mateixa vida que fas habitualment però en un escenari diferent, o bé per passar-te el dia corrent amunt i avall en l’afany impossible de conèixer un altre país en quatre dies (amb la precaució, és clar, d’aplegar un munt de fotografies per poder tenir una idea del que has vist quan tornis a casa). Encara que ara ho veiem com el més normal, aquesta fal·lera viatgera és relativament recent. Just abans del sis-cents (mig segle enrere, si fa no fa), la gent sense gaires possibles (és a dir, la major part de la població) passava les vacances al terrat de casa o a la plaça del poble, prenent un vinet a la fresca i gaudint del plaer de no fer res, després d’un llarg any de treball esgotador. L’estiueig coincidia sovint amb la festa major, i aquesta era tota la distracció extraordinària que es podia esperar. Ara, curiosament, és quan la gent malda per fugir a altres llocs que les administracions locals s’escarrassen a programar tota mena d’activitats lúdiques. Un contrasentit del qual en sortim beneficiats els que pensem que no fer res de tant en tant també és una (bona) manera d’aprofitar la vida.
