L’escapadeta
Diu que cada família andorrana ha reduït en uns mil euros la despesa que destina a les vacances. Aplicat a la meva butxaca, això ve a suposar que el pressupost de vacances d’aquest estiu dóna per a una escapadeta d’un matí a Engolasters i poca cosa més. Ben mirat, anar curts d’armilla és una bona forma de recuperar la manera d’estiuejar dels nostres avis, que, segurament, era una manera més assenyada que la que s’ha imposat els darrers temps. Sembla que quan arriben vacances el que toca és omplir la maleta i anar-te’n com més lluny millor, total per fer la mateixa vida que fas habitualment però en un escenari diferent, o bé per passar-te el dia corrent amunt i avall en l’afany impossible de conèixer un altre país en quatre dies (amb la precaució, és clar, d’aplegar un munt de fotografies per poder tenir una idea del que has vist quan tornis a casa). Encara que ara ho veiem com el més normal, aquesta fal·lera viatgera és relativament recent. Just abans del sis-cents (mig segle enrere, si fa no fa), la gent sense gaires possibles (és a dir, la major part de la població) passava les vacances al terrat de casa o a la plaça del poble, prenent un vinet a la fresca i gaudint del plaer de no fer res, després d’un llarg any de treball esgotador. L’estiueig coincidia sovint amb la festa major, i aquesta era tota la distracció extraordinària que es podia esperar. Ara, curiosament, és quan la gent malda per fugir a altres llocs que les administracions locals s’escarrassen a programar tota mena d’activitats lúdiques. Un contrasentit del qual en sortim beneficiats els que pensem que no fer res de tant en tant també és una (bona) manera d’aprofitar la vida.
