Miquel Vigo

Dissabte, un nombre indeterminat de persones, entre les 56.000 que deia un diari de Madrid i el milió i mig que deien els organitzadors (val que calia igualar almenys el discutible milió del 1977, però potser se’ls ha anat la mà), va engolir la presumpta capçalera de la manifestació, incloses les autoritats polítiques i les criaturades amb què van distreure el personal els dies precedents, i va demostrar de manera aclaparadora que gran part de la ciutadania està fins als pebrots que els prenguin el pèl. Diumenge, quatre dels sis partits amb escons al Parlament afirmaven solemnement que havien entès que el poble demana un front unitari per defensar els seus drets a Madrid. Dilluns, tots quatre van recordar que hi ha eleccions a la tornada de vacances i el front comú va quedar aparcat fins a millor ocasió. En el moment d’escriure aquest bitllet encara no ha començat el debat de l’estat de la nació (?) a Madrid, que hauria de ser el primer acte per escenificar la unitat dels partits catalans, i molt em sembla que aleshores la pólvora ja estarà ben mullada, i que tal com passin els dies la cosa empitjorarà i el lema Som una nació, nosaltres decidim esdevindrà la tornada que es llançaran pel cap uns i altres per justificar cínicament el que ja fa temps que és injustificable. I enmig hi haurà els de sempre; i, com sempre, ben fotuts, amb estatut o sense, atrapats entre els que no tenen prou coratge per sortir al balcó de la Generalitat i assumir la voluntat dels ciutadans que representen, i els que voldrien sortir-hi demà mateix per proclamar a la brava la república catalana, tot oblidant les lliçons de la història.