Sense pilotes
Malgrat n’hi ha que encara miren d’estirar les seqüeles del Mundial de Sud-àfrica; malgrat els tornejos estiuencs i les patxangues de promoció a l’estranger per fer calaix; malgrat l’interminable ball de rumors sobre traspassos i fitxatges; malgrat fins i tot l’anunci que d’aquí a un mes si fa no fa començarà novament la lliga, l’ambient que es respira al carrer és d’inquietud i d’impaciència. Alguns estudiosos del comportament humà teoritzen que l’augment de crispació a l’estiu és conseqüència de les altes temperatures, però s’equivoquen. És conseqüència que a la televisió no hi ha futbol. M’ho va corroborar la responsable d’una comissaria de Barcelona especialitzada en l’atenció a dones maltractades: quan el Barça perd, hi ha un increment sobtat d’agressions; en canvi, quan guanya, baixa el nombre de denúncies. Això ho explicava fa ja algun temps, però és fàcil constatar que segueix sent vàlida la conclusió que sense pilotes rodant al camp o de banda a banda de la pantalla del televisor, la majoria de la gent es troba sense cap ritual de catarsi per deixar anar la mala llet acumulada durant la setmana, i la convivència es fa més i més difícil. Encara més: la retransmissió de partits de futbol durant pràcticament tota la setmana ha esdevingut un termòmetre del grau de normalitat social. Tant és que els mitjans informatius dibuixin un futur ben negre, que si a la televisió hi ha futbol vol dir que la situació no és desesperada. Per això hi ha tant de neguit a l’estiu. Necessitem que comenci altre cop la competició regular pel apaivagar els ànims, i més amb la tardor tan conflictiva que es prepara a Europa.
