Queden pocs dies i cal preparar-ho bé, perquè segons què digueu i com ho digueu passareu de mascle alfa a xitxarel·lo omega en qüestió de segons. Cal tenir la resposta ben apresa quan el primer dia de feina algú us empaiti a la màquina de cafè i amb un somriure carregat de malícia us demani: “Què, on has anat de vacances?” Dir la veritat és perillós, perquè dóna l’avantatge al contrari, disposat a mentir sense escrúpols i inventar-se unes vacances impossibles per a la teva butxaca. Si responeu que no heu anat enlloc o amb alguna frase del tipus “res, una escapadeta a la platja amb tota la família”, ja heu begut oli, perquè quedareu com el pària (o, encara pitjor, com el garrepa) de la colla. I si mireu d’arreglar-ho amb algun matís com ara: “hi anem cada any i ens hi trobem molt bé”, us enfonsareu del tot, perquè us prendran per algú sense iniciativa a qui convé no confiar res d’important. L’estratègia d’avançar-se a l’altre també té inconvenients si no vigileu amb els detalls. Es pot triar algun destí tòpic (Venècia, posem per cas) i vestir-ho amb un comentari igualment tòpic (“una ciutat molt maca, però caríssima”), confiant que ningú us demanarà si encara hi és aquell restaurant tan acollidor a tocar de la casa de Goldoni. O bé tirar pel dret (amb el risc de quedar com un fatxenda) i imaginar-se de safari fotografiant tigres albins al golf de Bengala (prèvia comprovació que la zona no ha estat negada pels monsons). El millor, però, és fer el paper d’orc i contestar amb alguna impertinència: no fareu amics, però tampoc no els donareu la satisfacció que us refreguin per la cara tot el que mai no viureu mentre no acabeu de pagar la hipoteca.
L’alcalde de Roma, Gianni Alemanno, i el primer ministre britànic, David Cameron, s’han llevat estalviadors aquesta setmana i s’han engrescat en una competició particular a veure qui la diu més grossa a l’hora de proposar maneres de sanejar les arques públiques. El primer va ser Alemanno, qui diu que cal instituir un impost que gravi les manifestacions perquè cada cop que n’hi ha una a la capital italiana li costa a l’ajuntament uns set mil euros. No sé com ho ha calculat, l’alcalde, però el que és segur és que s’ha oblidat de posar a la balança el petit detall que, en una democràcia, l’ús lliure i pacífic de la via pública, sigui per passejar o per manifestar-se, és un dret bàsic de tots els ciutadans i no tan sols dels que ho poden pagar. Un dia després, Cameron ha anat més enllà i ha llançat la idea que per recaptar diners el millor és privatitzar els parcs naturals, espais protegits i fins i tot uns tres mil quilòmetres dels cursos fluvials del país. L’oposició dels ecologistes ha estat immediata, però es veu que Cameron, a més de calcular els ingressos que obtindrà, també ha comptat que és la mesura que li costarà menys vots, i entre conservar els boscos o conservar la cadira ha triat la segona opció. El més descoratjador, però, és constatar com arreu sempre s’acaba retallant dels mateixos capítols i es deixa intacta qualsevol despesa que tingui a veure amb els privilegis i fins i tot el confort dels qui governen. Potser és la xocolata del lloro, però almenys serviria per fer arribar a la població el missatge que no sempre són els mateixos els que han de fer sacrificis mentre quatre espavilats fan negoci a costa de la misèria del veí.
El britànic Ed Stafford, de 34 anys, s’ha convertit en el primer home a recórrer a peu els 6.800 quilòmetres del curs del riu Amazones, segons van informar dimarts des de Rio de Janeiro. Una travessa de 28 mesos (23 dels quals acompanyat del peruà Gadiel Sánchez, i la resta en solitari) farcida d’ensurts i dificultats, però en què, malgrat tot, ha pogut ajudar-se del avenços de la ciència (ordinador connectat a la xarxa, guia per GPS, etc.). Reconec que no seria capaç de fer ni una petita part del trajecte que ha seguit Stafford, i que tan sols l’esment de la bonica fauna que viu a la selva amazònica (serps de tots colors, formigues gegants, mosquits insaciables, aranyes peludes…) ja m’esgarrifa, però tot i així aquesta notícia, com gairebé totes les relacionades amb expedicions semblants, em produeix la sensació que no deixen de ser aventures de segona divisió comparades amb les que van viure Roald Amundsen, David Livingston, Cecil Rhodes i tants d’altres exploradors anteriors que es van endinsar en terres ignotes, sense mapes i sense més aparells que una brúixola i un sextant. Avui, amb tot el planeta cartografiat i envoltat de satèl·lits que et permeten saber on ets en cada moment, la veritable aventura consisteix a conèixer els propis límits. Suposo que aquest deu ser el sentit de la travessa d’Stafford, però per a això no calia anar-se’n tan lluny. N’hi ha prou a connectar-se a qualsevol xat i començar a intercanviar missatges amb una simpàtica senyoreta que, en realitat, pot ser un traficant d’opi xinès o un psicokiller d’Arkansas. I descobrir, entre espantat i excitat, que preferiries que fos així.
T’asseus tranquil·lament a la terrassa del xiringuito, de cara al mar, i en qüestió de minuts pots enllestir un complet catàleg de sacsons, panxes cerveseres, pistoleres cel·lulítiques i flacciditat muscular de tota mena, que els respectius propietaris passegen amb absoluta naturalitat. Hom podria deduir d’aquesta actitud despreocupada que la majoria de la gent assumeix el seu cos sense complexos (que, d’altra banda, seria el més assenyat), però les estadístiques diuen el contrari. Resulta que Espanya és el cinquè país del món (i el primer d’Europa) on es fan més tractaments estètics. L’augment de pits, la rinoplàstia i la liposucció en són alguns dels més demanats. Els que se sotmeten a aquests tractaments diuen que volen “sentir-se millor i amb un aspecte més jove i natural”. És a dir, que estan insatisfets amb el seu aspecte, que al capdavall és la façana de la seva existència. A força de veure a les pel·lícules, als anuncis i a d’altres entreteniments per l’estil que la gent que s’ho passa bé i, a més, aconsegueix tot allò que vol, té una figura escultural i un rostre més aviat maco, n’hi ha una bona colla que ha confós realitat i ficció i es pensa que canviant d’aspecte canviarà també el rumb de la seva vida. Després, és clar, el dia a dia demostra el contrari, i llavors els estalvis que no s’ha endut la clínica se’n van en consultes al psicòleg i en antidepressius. Tret dels perseverants que tornen una vegada rere l’altra al mercat de pròtesis, i fan del seu cos un veritable mostrari de silicones vàries, fins al punt que el dia que es morin el problema serà decidir si se’ls ha d’enterrar al cementiri o al contenidor groc.
