El retorn
Queden pocs dies i cal preparar-ho bé, perquè segons què digueu i com ho digueu passareu de mascle alfa a xitxarel·lo omega en qüestió de segons. Cal tenir la resposta ben apresa quan el primer dia de feina algú us empaiti a la màquina de cafè i amb un somriure carregat de malícia us demani: “Què, on has anat de vacances?” Dir la veritat és perillós, perquè dóna l’avantatge al contrari, disposat a mentir sense escrúpols i inventar-se unes vacances impossibles per a la teva butxaca. Si responeu que no heu anat enlloc o amb alguna frase del tipus “res, una escapadeta a la platja amb tota la família”, ja heu begut oli, perquè quedareu com el pària (o, encara pitjor, com el garrepa) de la colla. I si mireu d’arreglar-ho amb algun matís com ara: “hi anem cada any i ens hi trobem molt bé”, us enfonsareu del tot, perquè us prendran per algú sense iniciativa a qui convé no confiar res d’important. L’estratègia d’avançar-se a l’altre també té inconvenients si no vigileu amb els detalls. Es pot triar algun destí tòpic (Venècia, posem per cas) i vestir-ho amb un comentari igualment tòpic (“una ciutat molt maca, però caríssima”), confiant que ningú us demanarà si encara hi és aquell restaurant tan acollidor a tocar de la casa de Goldoni. O bé tirar pel dret (amb el risc de quedar com un fatxenda) i imaginar-se de safari fotografiant tigres albins al golf de Bengala (prèvia comprovació que la zona no ha estat negada pels monsons). El millor, però, és fer el paper d’orc i contestar amb alguna impertinència: no fareu amics, però tampoc no els donareu la satisfacció que us refreguin per la cara tot el que mai no viureu mentre no acabeu de pagar la hipoteca.
