Potser per influència de les pel·lícules de James Bond, i malgrat ser més de cafè que de te (i més de gintònic que de Dry Martini), he anat alimentant entre les meves nostàlgies impossibles la d’haver dut una doble vida com a agent de l’MI6. No tant per poder conduir el darrer model d’Aston Martin ni per haver-me de fer el dur (a contracor, és clar) davant la mirada seductora d’una agent rival d’ànima glacial i temperament volcànic, que també, sinó sobretot per la secreta esperança de compartir ni que fos una engruna del talent literari de tants i tants grans escriptors com han passat per les files del servei secret britànic, o d’haver inspirat almenys alguna de les grans icones de les millors novel·les d’espies del segle XX. Aquest vessant literari de l’MI6 ha estat durant força temps una mena de secret a crits, mai desmentit ni confirmat del tot. Però ara ja és una veritat oficial, des que l’historiador Keith Jeffrey ha publicat, fa tot just uns dies, la crònica de l’agència des que va començar a funcionar el 1909. Per enllestir el llibre, Jeffrey ha tingut accés a un volum de documentació secreta impressionant, malgrat la informació continguda en una bona part dels documents li hagi estat vetada per raons de seguretat, sembla ser. Tot i així, l’historiador ha pogut confirmar que escriptors com Graham Greene, Somerset Maugham i Compton Mackenzie, entre d’altres, van estar a sou de l’MI6 com a espies durant la II Guerra Mundial i els anys posteriors. La part desmitificadora del llibre, diuen, és que cap d’ells no tenia res a veure amb l’arquetip Bond. Si de cas, més aviat una retirada a Maxwell Smart. Què hi farem, ningú no és perfecte.
Potser per influència de les pel·lícules de James Bond, i malgrat ser més de cafè que de te (i més de gintònic que de Dry Martini), he anat alimentant entre les meves nostàlgies impossibles la d’haver dut una doble vida com a agent de l’MI6. No tant per poder conduir el darrer model d’Aston Martin ni per haver-me de fer el dur (a contracor, és clar) davant la mirada seductora d’una agent rival d’ànima glacial i temperament volcànic, que també, sinó sobretot per la secreta esperança de compartir ni que fos una engruna del talent literari de tants i tants grans escriptors com han passat per les files del servei secret britànic, o d’haver inspirat almenys alguna de les grans icones de les millors novel·les d’espies del segle XX. Aquest vessant literari de l’MI6 ha estat durant força temps una mena de secret a crits, mai desmentit ni confirmat del tot. Però ara ja és una veritat oficial, des que l’historiador Keith Jeffrey ha publicat, fa tot just uns dies, la crònica de l’agència des que va començar a funcionar el 1909. Per enllestir el llibre, Jeffrey ha tingut accés a un volum de documentació secreta impressionant, malgrat la informació continguda en una bona part dels documents li hagi estat vetada per raons de seguretat, sembla ser. Tot i així, l’historiador ha pogut confirmar que escriptors com Graham Greene, Somerset Maugham i Compton Mackenzie, entre d’altres, van estar a sou de l’MI6 com a espies durant la II Guerra Mundial i els anys posteriors. La part desmitificadora del llibre, diuen, és que cap d’ells no tenia res a veure amb l’arquetip Bond. Si de cas, més aviat una retirada a Maxwell Smart. Què hi farem, ningú no és perfecte.
Potser l’error ha estat associar els objectius a una paraula amb tants ressons apocalíptics com mil·lenni. O deu ser, més aviat, que quinze anys no són prou ni de bon tros per començar a canviar alguns dels trets (com ara la cobdícia, la prepotència o l’egoisme) que defineixen la condició humana des que hi ha història escrita. Sembla ja evident que els benintencionats objectius del mil·lenni van camí de quedar només en això, en una declaració de bones intencions que els dirigents dels països benestants es passen olímpicament per l’arc de triomf. Quan es va disparar l’alarma al sistema financer internacional, en qüestió de setmanes van sortir ajudes de tot arreu per redreçar la situació. Amb l’amenaça de fallida del govern grec es va trigar una mica més, però també es van trobar avals suficients per evitar la desfeta. En canvi, quan es tracta de garantir l’accés dels infants a una escolarització digna o que mig món no es mori de gana, llavors es veu que es consideren afers poc rendibles i no hi ha manera de trobar diners enlloc (tot i que també és cert que la solució a aquests problemes no és només econòmica). Malauradament, era previsible que les coses anessin així, malgrat n’hi hagi qui, en un rampell d’innocència, hagi pogut confiar que es donaria un petit indici d’esperança. Tanmateix, el que sí que ens hauríem pogut estalviar és l’espectacle de dilluns a l’ONU, amb ZP divertint l’auditori amb un reguitzell de propostes que ni ell mateix pensa complir, i amb un Sarkozy que un dia es dedica a expulsar els romanesos que li fan nosa i el següent es disfressa sense cap pudor d’adalil dels pobres de la Terra. Veure per creure.
D’acord que el tabac és perjudicial per a la salut i que els fumadors tenim molts números per covar un càncer, però cada dos per tres els científics descobreixen noves substàncies i noves pràctiques que provoquen càncer i, vés per on, aquests descobriments tenen un tractament informatiu propi d’una pel·lícula de Disney. Ara han trobat que l’ús de clor per desinfectar les piscines no tan sols és potencialment cancerigen, sinó que pot provocar mutacions en l’ADN dels banyistes. Sembla ser que en contacte amb els pèls, la suor, les cremes de protecció solar i l’orina, el clor reacciona produint substàncies altament nocives. Ho deien dilluns a diversos mitjans, per afegir tot seguit que tampoc no cal preocupar-se gaire perquè els resultats no són concloents. A veure, si no són concloents, el millor és no dir res; i en cas contrari el que no pot ser és que la notícia es doni com si fos un assumpte sense importància. En primer lloc, perquè aquesta manera d’informar no fa altra cosa que augmentar el greuge comparatiu contra els fumadors; i en segon lloc, perquè no conec ningú que no s’hagi pixat mai en capbussar-se a la piscina. Com a mesures preventives, els informadors aconsellen dutxar-se abans de banyar-se, dur gorra de plàstic al cap (el pèls a la resta del cos es veu que no hi compten) i, sobretot, no pixar-se dins la piscina, que m’agradarà veure com es controlen els infractors. Així, mentre no m’assegurin que banyar-se a la piscina és innocu per la salut, espero que s’engegui una campanya contra els pixaners aquàtics com a mínim de la mateixa magnitud que les que s’esbomben per assetjar els fumadors.
