Triomfadors
El primer cop que el vaig sentir anomenar vaig pensar que l’havia batejat el guionista de Los Soprano, però després de veure’l en fotografia m’ha semblat més un personatge de Los bingueros. El seu negoci consisteix bàsicament a comprar i vendre gent, però no es considera que faci res immoral o il·legal perquè se suposa que aquest comerç es fa sempre amb el consentiment de la mercaderia en qüestió. A pràcticament totes les variants del món de l’espectacle hi ha personatges semblants; però és al futbol on sovint prenen una dimensió més grotesca, en els casos que surten a la llum. Així ha estat ara, quan el serial de desamor entre el futbolista suec i l’entrenador autòcton ha vingut a donar una mica de color i varietat a la crònica d’una actualitat més aviat ensopida i monòtona. No m’interessa gaire qui és el bo i qui el dolent de la història (els pilotaferits ja en trauran l’entrellat, si volen), sinó una de les fotografies que s’han publicat aquest dies: l’intermediari vesteix un polo blau cel, acampanat a l’alçada del perímetre de bocoi que cenyeix la panxa, amb pantalons curts una mica caiguts i sabatilles de tennis sense acabar de cordar i sense mitjons; tot just surt d’un restaurant de luxe i està en actitud d’obrir el seu automòbil esportiu de gamma altíssima. No fa pas tant de temps, aquesta imatge hauria estat impossible: tenir la ronyonada ben coberta sempre ha obert moltes portes, però encara es demanava cert sentit de l’elegància a l’hora de fer-ne ostentació. Avui, en canvi, la societat alimenta una imatge ben diferent del que suposa ser un triomfador, per a desesperació dels profetes de la meritocràcia.
