Miquel Vigo

Deu ser per la tornada a l’escola que les darreres setmanes han sortit a la premsa diversos articles defensant, des de punts de vista també molt diversos, l’encert d’afavorir l’ensenyament de les ciències als nois en edat de formació. Els avenços científics, certament, han proporcionat a una part (petita) de la humanitat uns nivells de benestar mai vistos, i, per tant, sembla raonable fomentar l’estudi de les ciències a l’escola. Però sempre que no es deixi de banda l’estudi de les lletres, com es deia abans de manera genèrica, perquè en un altre cas la ciència pot dur (i sovint ho fa) a seguir camins equivocats. Un exemple d’això, anecdòtic però significatiu, podria ser el comunicat enviar per Hillary Clinton en la Diada de Meritxell. Segurament, algun dels seus assessors, amb una formació excel·lent per analitzar dades numèriques, haurà vist una estadística tronada i ha tret la conclusió que Andorra “és un exemple excel·lent d’èxit econòmic modern i d’ocupació plena en el continent europeu”. Si l’assessor hagués tingut també una bona formació en disciplines com ara la sociologia o la història, possiblement hauria arribat a una altra conclusió, i hauria estalviat a la senyora Clinton un paper tan proper al ridícul. És de suposar que el comunicat volia ser un elogi al Principat, però, en el millor dels casos, resulta un sarcasme; i en el pitjor, una punyalada per l’esquena a l’executiu, perquè si realment Andorra és com afirma la secretària d’Estat americana, llavors el que diu el comunicat és que el Govern andorrà no sap per on navega. Ni tampoc tindria sentit la reflexió d’ahir del síndic, compartida, diuen, per tothom.

El primer cop que el vaig sentir anomenar vaig pensar que l’havia batejat el guionista de Los Soprano, però després de veure’l en fotografia m’ha semblat més un personatge de Los bingueros. El seu negoci consisteix bàsicament a comprar i vendre gent, però no es considera que faci res immoral o il·legal perquè se suposa que aquest comerç es fa sempre amb el consentiment de la mercaderia en qüestió. A pràcticament totes les variants del món de l’espectacle hi ha personatges semblants; però és al futbol on sovint prenen una dimensió més grotesca, en els casos que surten a la llum. Així ha estat ara, quan el serial de desamor entre el futbolista suec i l’entrenador autòcton ha vingut a donar una mica de color i varietat a la crònica d’una actualitat més aviat ensopida i monòtona. No m’interessa gaire qui és el bo i qui el dolent de la història (els pilotaferits ja en trauran l’entrellat, si volen), sinó una de les fotografies que s’han publicat aquest dies: l’intermediari vesteix un polo blau cel, acampanat a l’alçada del perímetre de bocoi que cenyeix la panxa, amb pantalons curts una mica caiguts i sabatilles de tennis sense acabar de cordar i sense mitjons; tot just surt d’un restaurant de luxe i està en actitud d’obrir el seu automòbil esportiu de gamma altíssima. No fa pas tant de temps, aquesta imatge hauria estat impossible: tenir la ronyonada ben coberta sempre ha obert moltes portes, però encara es demanava cert sentit de l’elegància a l’hora de fer-ne ostentació. Avui, en canvi, la societat alimenta una imatge ben diferent del que suposa ser un triomfador, per a desesperació dels profetes de la meritocràcia.