Fóra tot un detall promoure de seguida l’agermanament de les set parròquies amb altres tantes ciutats argentines, en vista de l’afició pel tango de la majoria de consellers generals. Sobretot d’aquell que diu que “vint anys no és res”, que devia ser la lletra que tenien al cap els que van tombar la presa en consideració de la proposta per reduir a quinze anys el temps de residència necessari per obtenir la nacionalitat andorrana. Per als consellers reformistes, en aquest cas no hi ha res a reformar, i ajornen la qüestió perquè no hi ha “normalitat política al país”. Tanmateix no recordo que el tema s’hagi volgut plantejar (tot el contrari, més aviat) sota la “normalitat” de cap govern liberal, de manera que l’argument sembla una mica pobre, per dir-ho amablement. Per ApC, la qüestió s’hauria de resoldre en referèndum, que no deixa de ser una manera de treure’s el mort de sobre sense retratar-se gaire, per si més endavant convé defensar un altre parer (i si no és així, ja em diran per què demanen un referèndum per aquest tema i no per a la reforma del sistema fiscal, que també suposa un canvi radical del model de país). Ara, que, ben mirat, potser no va de tangos la cosa, sinó de cinema negre, i el record col·lectiu que va planar sobre el Consell General va ser el d’aquella pel·lícula d’Scorsese titulada Un dels nostres; i, de sobte, van adonar-se que no cal canviar res perquè, com als millors guions del gènere, per molt dret que tinguis a canviar de nacionalitat sempre hi haurà qui et retraurà el teu pecat d’estrangeria, malgrat hagis complert condemna de vint anys i un dia (el dia extra és pels tràmits administratius) per redimir-lo.
Cada cop que l’economia entra en crisi passa el mateix: al cap d’un temps, la part de la societat que és incapaç d’assumir els propis fracassos acusa els immigrants de tots els mals de la terra, els partits xenòfobs surten com bolets, i les formacions polítiques que remenen les cireres no tenen cap escrúpol per establir diferències entre els naturals del propi país i els vinguts de fora, si això els garanteix prou vots per mantenir la seva quota de poder. Que el món sigui multicultural, vénen a dir, està molt bé sempre que cadascú es quedi al seu poble i els pròspers europeus puguem seguir gaudint de cultures exòtiques a països més o menys llunyans; però si la multiculturalitat ens la porten a casa, llavors la cosa canvia i allò tan excitant de veure un munt de gent amb la pell bruna pel carrer, les aromes d’àpats condimentats amb espècies desconegudes, o sentir la crida a l’oració des del minaret de la mesquita esdevé poc menys que una provocació i un greuge contra no se sap ben bé quines essències de la pàtria. Els darrers mesos, a Europa sovintegen aquestes actituds farisees. Va passar a Suïssa, ha passat fa poc a França, i el darrer cap de setmana ha estat la cancellera Merkel qui s’ha apuntat a la festa amb una frase que defineix la qüestió amb una lògica germànica impecable: “Ens pensàvem que tard o d’hora se n’anirien [els immigrants arribats com a mà d’obra], però s’han quedat a viure.” Sortosament, a Andorra sembla que encara no ha arrelat aquest discurs, malgrat que al carrer és fàcil sentir a parlar de porronxos, gavatxos i altres gentilicis per l’estil (dits amb tot l’afecte del món, és clar).
A la cafeteria, una dona, més aviat gran i amb aspecte benestant, li deia a la seva companya de taula: “Per robar algú cal fer-ho a l’estil Millet; un parell de dies a la presó i després a viure.” No sé de què devien parlar, però és encoratjador veure com la saviesa popular acaba sempre enaltint qui fa la feina ben feta, encara que aquesta feina sigui la de lladre o estafador. D’això se’n diu dur el concepte de meritocràcia fins a les darreres conseqüències. La meritocràcia és una mena d’entelèquia (si més no a la pràctica) amb bona fama que tothom reivindica (també a An-dorra, pel que veig al Diari) com la manera més justa de compensar i recompensar l’abnegació dels que s’estimen per damunt de tot fer bé el seu treball. Però això no és sempre veritat. Especialment quan no hi ha models fiables (casos com en Millet no serveixen, és clar) que facin la funció de guia per definir les fites que poden assolir els aspirants, i l’avaluació es fa amb criteris presumptament objectius que no deixen ningú content, perquè, òbviament, sovint cadascú pensa que acumula més mèrits que el veí. A més, no hi ha cap raó incontestable per la qual un bon administratiu hagi de ser un bon cap, ni tampoc perquè un empleat mediocre no pugui arribar a ser un cap notable; però aquest últim no ho sabrà mai (el primer, en canvi, sí) en un sistema estrictament meritocràtic. La meritocràcia, certament, és millor que el nepotisme o el servilisme, però també necessita correccions per no fer bo allò que afirma l’anomenada llei de Peter: “Tot membre d’un sistema jeràrquic acaba assolint, amb el temps, un càrrec per al qual és completament incompetent.”
La inconstància surt cara. S’endeguen projectes culturals interessants, amb possibilitats fins i tot de tenir una bona projecció internacional i, per tant, d’atreure l’atenció del públic i dels mitjans forans, i al cap de dues, tres o quatre edicions es liquiden sense embuts, malbaratant així un cabal de diners i il·lusions que difícilment es pot restituir. De vegades els projectes es deixen morir perquè, diuen, no tenen prou públic, com si la fidelitat del públic es pogués aconseguir d’avui a demà. Altres cops, es tracta simplement del caïnisme estúpid de voler desfer allò que ha fet el predecessor en el càrrec, sobretot si representa una opció política diferent de la del responsable de torn. L’argument més utilitzat, però, és la falta de pressupost. Quan no es veu com quadrar el pressupost, la primera víctima de la tisora és el capítol d’activitats culturals. Les activitats culturals s’entenen sovint com una despesa supèrflua en lloc de veure-les com una inversió en un sector econòmic capaç de moure molts diners al cap de l’any. A Avinyó, el festival de teatre és un dels principals motors econòmics de la ciutat. Igual passa a Edimburg, si fa no fa, i el mateix es pot dir de moltes altres ciutats europees. A Andorra, en canvi, ens anem traient de sobre tot allò que pot esdevenir, amb temps, constància i bona gestió, un referent cultural actual per al país. Ara sembla que li toca el torn al Festival de Pallasses, i la directora, la Pepa Plana, es lamenta que les autoritats no s’adonin que “la cultura demostra la salut d’un país”. Potser el que passa és que el diagnòstic és un altre i el malalt ja gairebé es troba en fase terminal.
