Tango
Fóra tot un detall promoure de seguida l’agermanament de les set parròquies amb altres tantes ciutats argentines, en vista de l’afició pel tango de la majoria de consellers generals. Sobretot d’aquell que diu que “vint anys no és res”, que devia ser la lletra que tenien al cap els que van tombar la presa en consideració de la proposta per reduir a quinze anys el temps de residència necessari per obtenir la nacionalitat andorrana. Per als consellers reformistes, en aquest cas no hi ha res a reformar, i ajornen la qüestió perquè no hi ha “normalitat política al país”. Tanmateix no recordo que el tema s’hagi volgut plantejar (tot el contrari, més aviat) sota la “normalitat” de cap govern liberal, de manera que l’argument sembla una mica pobre, per dir-ho amablement. Per ApC, la qüestió s’hauria de resoldre en referèndum, que no deixa de ser una manera de treure’s el mort de sobre sense retratar-se gaire, per si més endavant convé defensar un altre parer (i si no és així, ja em diran per què demanen un referèndum per aquest tema i no per a la reforma del sistema fiscal, que també suposa un canvi radical del model de país). Ara, que, ben mirat, potser no va de tangos la cosa, sinó de cinema negre, i el record col·lectiu que va planar sobre el Consell General va ser el d’aquella pel·lícula d’Scorsese titulada Un dels nostres; i, de sobte, van adonar-se que no cal canviar res perquè, com als millors guions del gènere, per molt dret que tinguis a canviar de nacionalitat sempre hi haurà qui et retraurà el teu pecat d’estrangeria, malgrat hagis complert condemna de vint anys i un dia (el dia extra és pels tràmits administratius) per redimir-lo.
