Fóra desitjable que els conflictes de convivència es poguessin resoldre apel·lant al civisme, l’educació i el respecte mutu, però en comptes d’això hi ha cada cop més la tendència generalitzada d’anar a cal legislador per resoldre els problemes amb el veí. Així, sembla que més aviat que tard Andorra se sumarà a la llista de països amb una regulació antitabac que determinarà, de moment, on es pot fumar i on no. Imagino que la futura llei, com les que s’han fet a la major part de països europeus, es fonamentarà en un principi de salut pública. Però aquest principi és fals, perquè en cas contrari el que caldria no és restringir el consum, sinó prohibir-lo, així com la venda i la producció, tal com es fa amb altres substàncies nocives per a la salut. És clar que, en aquest cas, a veure qui gosa dir als tabaquers que calin foc als assecadors i es dediquin a conrear tramussos. Que es tracta d’un conflicte de convivència es veu, a més, en el fet que molta gent que està a favor de la llei argumenta com a principal raó que li molesta el fum del tabac. I ho entenc, que molesti; però si cal legislar sobre tot allò que resulta molest a un nombre suficient de ciutadans, des d’ara mateix demano que s’engegui una campanya de recollida de signatures per legislar contra les persones amb halitosi, i una altra contra els fanàtics del bricolatge, i contra els que posen els discos de Falete a tota pastilla. Preferiria, en canvi, que a l’escola i a casa la canalla tingués una bona formació cívica des de ben petits, a veure si algun dia som capaços de conviure civilitzadament sense que calgui una llei per saber què hem de fer en cada lloc i en cada instant.
En l’essencial, totes les teories de la comunicació coincideixen: perquè hi hagi un acte comunicatiu només cal un emissor, un receptor i un missatge que es transmeti entre tots dos. Així de fàcil. A partir d’aquí, però, tot es complica. Especialment pel que fa al missatge, perquè tant el contingut com el format arrosseguen sempre una càrrega de dobles sentits i de connotacions socials i culturals impossibles d’eliminar del tot. Per exemple, l’espot electoral de Ciutadans per a les eleccions catalanes: s’hi veu el candidat amb un vestit ben tallat (bé, tampoc no gaire, la veritat), al davant d’un grup de persones nues. Imagino que el missatge a transmetre és que no tenen res a amagar, però quan recordes l’anterior campanya, on era el candidat qui sortia nu, tot sol, el missatge que m’arriba és que després de quatre anys al Parlament n’ha tret prou suc com per vestir de marca a costa de deixar en pilotes una bona colla de ciutadans. Un altre exemple: la foto de Cameron i ZP fent fúting després de la reunió del G-20. Aquí la cosa és més difícil perquè ni tan sols és clar quin missatge volen transmetre. Ens volen dir que un bon dirigent és un home d’acció abans que una persona reflexiva? El rictus d’ofec que ni el Photoshop ha pogut arreglar, és pel trotecillo cochinero o és pel pes de la responsabilitat d’Estat? I, sobretot, si volien fer esport, calia fer-ho davant les càmeres, amb sis soferts agents de seguretat a càrrec dels diners públics? No n’hi havia prou amb una cinta continua a l’hotel, amb l’única assistència d’una infermera per si els agafava un cobriment de cor? Maleïda societat de l’espectacle, la que ens ha tocat viure.
No l’he llegit ni crec que l’arribi a llegir mai per poc que pugui, però intueixo que deu ser un d’aquells llibres que tota família com cal hauria de tenir a casa per si a un dels fills se li passa mai pel cap dedicar-se a la política. Les memòries que acaba de publicar l’expresident George W. Bush són, sense cap dubte, el relat d’una vida exemplar. Exemplar per saber què no s’ha de fer sota cap concepte en política i com no comportar-se en públic. Segons expliquen els mitjans que s’han fet ressò de la gira promocional, Bush es dedica a repassar al llarg de 497 pàgines el bo i millor de la seva estada a la Casa Blanca sense trobar en cap moment ni una sola decisió de la qual penedir-se. Com a molt, hi ha algun episodi que reconeix que, tal com va anar, no li va acabar de fer el pes, com ara la guerra contra l’Iraq, que diu que ell no la volia declarar, amb la qual cosa demostra que o bé té una pèssima memòria, o bé és encara més ximple del que havia deixat entreveure fins ara i es pensa que és la resta del món qui ja no recorda totes les mentides que va dir en aquell moment. Sí que reconeix, en canvi, haver autoritzat personalment la pràctica de tortures als presoners tancats a Guantánamo, però ho va fer, diu, “perquè la CIA va assegurar que no produïa danys permanents”. Com que suposo que ni amb confessions com aquesta cap tribunal internacional no el jutjarà com a presumpte culpable de crims contra la humanitat (i amb ell tots els que li van fer costat), espero que almenys tingui la decència de donar els beneficis que produeixi la venda del seu llibre per ajudar les víctimes que va causar la seva estupidesa.
Diumenge, a El País, l’escriptor mexicà Carlos Fuentes criticava l’anomenat Tea party (un grup d’opinió integrat per l’ala més conservadora del Partit Republicà més independents afins) i els acusava de ser uns “ignorants cridaners” que desconeixen la història del seu país. Fuentes argumentava la crítica en funció de l’actual escenari polític als Estats Units, però el que diu es pot traslladar en bona part a molts països europeus, inclòs Andorra. Amb una diferència, tanmateix: a Europa, al contrari que als Estats Units, aquesta mena de lobbies tenen un tarannà més discret; van fent, però sense sortir a la palestra fins que l’ocasió és clarament propícia. Tot i així, sempre hi ha elements excessivament entusiastes que s’avancen als esdeveniments i denoten l’existència larvada de corrents d’opinió ultraconservadors. Es pot comprovar, per exemple, en molts dels comentaris apareguts a la web del Diari en relació amb algunes notícies de les darreres setmanes, com per exemple el rebuig a la rebaixa del termini perquè els immigrants puguin obtenir la nacionalitat andorrana. També en aquests comentaris s’intueix un desconeixement de la història del Principat. O, encara pitjor, una idealització de la història que res té a veure amb la realitat, però que serveix per justificar actituds extremes apel·lant a una falsa tradició patriòtica. Que els comentaris estiguin signats amb pseudònim impedeix conèixer el nombre i influència dels membres d’aquest diguem-li Trinxat party (per donar-hi un sabor autòcton); però, ara que tothom veu eleccions al tombar la cantonada, si us conviden a dinar aneu amb compte i demaneu pel menú abans d’acceptar.
