Missatges
En l’essencial, totes les teories de la comunicació coincideixen: perquè hi hagi un acte comunicatiu només cal un emissor, un receptor i un missatge que es transmeti entre tots dos. Així de fàcil. A partir d’aquí, però, tot es complica. Especialment pel que fa al missatge, perquè tant el contingut com el format arrosseguen sempre una càrrega de dobles sentits i de connotacions socials i culturals impossibles d’eliminar del tot. Per exemple, l’espot electoral de Ciutadans per a les eleccions catalanes: s’hi veu el candidat amb un vestit ben tallat (bé, tampoc no gaire, la veritat), al davant d’un grup de persones nues. Imagino que el missatge a transmetre és que no tenen res a amagar, però quan recordes l’anterior campanya, on era el candidat qui sortia nu, tot sol, el missatge que m’arriba és que després de quatre anys al Parlament n’ha tret prou suc com per vestir de marca a costa de deixar en pilotes una bona colla de ciutadans. Un altre exemple: la foto de Cameron i ZP fent fúting després de la reunió del G-20. Aquí la cosa és més difícil perquè ni tan sols és clar quin missatge volen transmetre. Ens volen dir que un bon dirigent és un home d’acció abans que una persona reflexiva? El rictus d’ofec que ni el Photoshop ha pogut arreglar, és pel trotecillo cochinero o és pel pes de la responsabilitat d’Estat? I, sobretot, si volien fer esport, calia fer-ho davant les càmeres, amb sis soferts agents de seguretat a càrrec dels diners públics? No n’hi havia prou amb una cinta continua a l’hotel, amb l’única assistència d’una infermera per si els agafava un cobriment de cor? Maleïda societat de l’espectacle, la que ens ha tocat viure.
