És la frase més repetida des d’ahir en boca de tots aquells que no han esgarrapat ni un cèntim en la rifa de Nadal. El segon tòpic més sentit, tot i que a certa distància del primer, és un altre clàssic d’aquestes dates: “Per tapar forats”; frase repetida pels que sí que han aconseguit premi, tot i que insuficient per treure la butxaca de penes. Els que s’han endut els premis grans no se sap què diuen, perquè s’han fet fonedissos i no hi ha qui els trobi. Tret d’aquests últims, la resta de mortals seguirem confiant en la fortuna com a principal via per optar algun dia a canviar de vida. Malgrat tots els incentius als emprenedors, els elogis a la gent amb empenta que s’atreveix a tirar endavant un negoci amb el panorama que tenim, i l’admiració pels que s’empesquen noves formes de treure calés de sota les pedres, des que el món és món la major part de la gent ha cregut més en l’atzar que en les pròpies capacitats per assolir un estatus social millor que el que els ha tocat per naixement; i, així, ens passem la vida jugant-nos les il·lusions a una papereta, ja sigui de loteria o per dipositar-la en una urna (que també és una loteria) o per encomanar-la al mur de les lamentacions privat de cadascú (xarxes socials incloses). Amb tot, l’atzar té un vessant subversiu que li dóna mala premsa al nostre món presumptament racional: si, al capdavall, el que ens ha de passar depèn de la fortuna de cadascú, llavors no té gaire sentit treballar per una societat millor ni escarrassar-s’hi per fer realitat cap bon propòsit. Encara que veient el que costa avançar en els bons propòsits, sembla que el millor que podem dir és “salut n’hi hagi”.
Ara que a moltes llars ja han muntat el pessebre, a Catalunya s’ha fet pública la dada que hi ha unes 160.000 famílies que potser hauran d’anar a viure a un pessebre (si encara en queda algun) o a sota d’un pont, en no poder fer front al seu deute hipotecari, i al consegüent desnonament. No sé si a Andorra les xifres són comparables, però el cert és que els darrers mesos també ha crescut el nombre de famílies amb dificultats econòmiques greus. En qualsevol cas, resulta com a mínim curiós que a l’hora de rescatar bancs surtin calés de sota les pedres, però quan és el ciutadà qui, després d’haver rebut a tort i a dret els cops de la crisi, demana negociar de nou el seu deute amb el banc, llavors tot són dificultats. És clar que hi ha ciutadans i després hi ha gent amb “voluntat de servei”, els quals, vés per on, lluny de passar-les magres tenen el pessebre ben muntat. És el cas dels aviat expresidents Montilla i Benach, que des del dia següent de deixar el càrrec continuaran cobrant durant quatre anys un vuitanta per cent del sou, conservaran el cotxe oficial i tindran una assignació per mantenir oficina pròpia amb el personal corresponent. A més, passats els quatre anys els correspon una pensió vitalícia d’uns 80.000 euros per en Benach i uns 100.000 per en Montilla. No entenc per què han de tenir aquests privilegis persones que, a més de tenir la vida resolta, a partir d’ara podran obrir un xiringuito de luxe com a conferenciants i vendre milers d’exemplars de les seves memòries. I encara entenc menys com és que no renuncien al privilegi, ni que sigui per vergonya, després d’haver demanat tants sacrificis als que menys tenen.
Hom diria que els embussos homèrics que es formen per entrar o sortir cada cop que hi ha un pont o un cap de setmana llarg haurien de tenir un efecte dissuasiu en el turisme, i que la gent s’hauria d’acabar avorrint de malbaratar miserablement bona part del seu temps d’oci o de vacances fent cua a les carreteres del país. Però es veu que l’instint gregari de l’ésser humà és més fort que la lògica, i, així, com més llarga és la cua, més gent s’hi apunta. És per això que el col·lapse circulatori de dilluns passat, que la televisió catalana va arribar a definir com a històric (no sé si n’hi ha per a tant, però déu n’hi do), és una excel·lent notícia per a la malmesa economia d’Andorra, no tan sols per la gentada que ha vingut aquest pont, sinó per la que vindrà durant les pròximes setmanes, ansiosa de sumar-se a la caravana com més lluny de la frontera millor. I, si queda temps, potser fer una esquiada o anar a fer el badoc davant els aparadors dels carrers comercials. Abans de tirar coets, però, caldrà fer números i veure quin balanç deixa a la caixa aquests cinc dies; i, malgrat tot, caldrà també esperar a veure què hi diu el projecte de llei de mesures de promoció de l’activitat econòmica i social que probablement es votarà al Consell la setmana vinent, perquè si aquestes mesures se segueixen basant en la confiança que Andorra continuarà sent un destí turístic preferent per temps indefinit, i que les reformes fiscals que s’han d’aprovar en breu no restaran competitivitat al comerç, aleshores ni l’instint gregari ens salvarà que d’aquí a uns anys el col·lapse no sigui circulatori, sinó econòmic.
Segons l’afinitat política, hom dirà que la felicitat mai no és completa o bé que les desgràcies mai no vénen soles. Així, mentre Artur Mas exclamava davant els seus: “Aquest any, sí!” i al carrer Nicaragua una solitària pancarta amb el lema La Catalunya que sap on va posava el punt irònic a la nit de diumenge, en un hospital de Fort Lauderdale (Florida) Leslie Nielsen deia que ja en tenia prou de tanta comèdia i se n’anava d’aquest món fent una darrera ganyota a la mort. Després de trenta anys treballant al cinema i la televisió, Nielsen va assolir fama mundial amb Aterriza como puedas (Airplane, a l’original), una paròdia del cinema de catàstrofes que va donar origen a una seqüela de films (sempre paròdies de gèneres cinematogràfics) titulats tots en espanyol amb el mateix (discutible) criteri del traductor del primer. Potser cap d’aquestes pel·lícules serà mai a la llista de les cent millors de la història, però, en conjunt, contenen una bona col·lecció de gags ben divertits. Nielsen, tanmateix, se n’ha anat sense completar la seqüela amb una paròdia dels films basats en el rerefons de l’exercici de la política, que de ben segur a Espanya s’hauria titulat Gobierna como puedas. Potser per això, i com un darrer homenatge a l’actor canadenc, el destí ha volgut que la pròxima legislatura a Catalunya l’Artur Mas haurà de governar amb unes expectatives econòmiques més aviat magres, amb l’amenaça latent de la bomba de rellotgeria del cas Millet, i amb un Joan Laporta ascendit a Honorable (si més no els propers quatre anys) que en qualsevol moment pot sortir amb allò d’“Al loro, que no estamos tan mal, hombre!” i deixar descol·locat tothom.
