Pessebres
Ara que a moltes llars ja han muntat el pessebre, a Catalunya s’ha fet pública la dada que hi ha unes 160.000 famílies que potser hauran d’anar a viure a un pessebre (si encara en queda algun) o a sota d’un pont, en no poder fer front al seu deute hipotecari, i al consegüent desnonament. No sé si a Andorra les xifres són comparables, però el cert és que els darrers mesos també ha crescut el nombre de famílies amb dificultats econòmiques greus. En qualsevol cas, resulta com a mínim curiós que a l’hora de rescatar bancs surtin calés de sota les pedres, però quan és el ciutadà qui, després d’haver rebut a tort i a dret els cops de la crisi, demana negociar de nou el seu deute amb el banc, llavors tot són dificultats. És clar que hi ha ciutadans i després hi ha gent amb “voluntat de servei”, els quals, vés per on, lluny de passar-les magres tenen el pessebre ben muntat. És el cas dels aviat expresidents Montilla i Benach, que des del dia següent de deixar el càrrec continuaran cobrant durant quatre anys un vuitanta per cent del sou, conservaran el cotxe oficial i tindran una assignació per mantenir oficina pròpia amb el personal corresponent. A més, passats els quatre anys els correspon una pensió vitalícia d’uns 80.000 euros per en Benach i uns 100.000 per en Montilla. No entenc per què han de tenir aquests privilegis persones que, a més de tenir la vida resolta, a partir d’ara podran obrir un xiringuito de luxe com a conferenciants i vendre milers d’exemplars de les seves memòries. I encara entenc menys com és que no renuncien al privilegi, ni que sigui per vergonya, després d’haver demanat tants sacrificis als que menys tenen.
