Miquel Vigo

És la frase més repetida des d’ahir en boca de tots aquells que no han esgarrapat ni un cèntim en la rifa de Nadal. El segon tòpic més sentit, tot i que a certa distància del primer, és un altre clàssic d’aquestes dates: “Per tapar forats”; frase repetida pels que sí que han aconseguit premi, tot i que insuficient per treure la butxaca de penes. Els que s’han endut els premis grans no se sap què diuen, perquè s’han fet fonedissos i no hi ha qui els trobi. Tret d’aquests últims, la resta de mortals seguirem confiant en la fortuna com a principal via per optar algun dia a canviar de vida. Malgrat tots els incentius als emprenedors, els elogis a la gent amb empenta que s’atreveix a tirar endavant un negoci amb el panorama que tenim, i l’admiració pels que s’empesquen noves formes de treure calés de sota les pedres, des que el món és món la major part de la gent ha cregut més en l’atzar que en les pròpies capacitats per assolir un estatus social millor que el que els ha tocat per naixement; i, així, ens passem la vida jugant-nos les il·lusions a una papereta, ja sigui de loteria o per dipositar-la en una urna (que també és una loteria) o per encomanar-la al mur de les lamentacions privat de cadascú (xarxes socials incloses). Amb tot, l’atzar té un vessant subversiu que li dóna mala premsa al nostre món presumptament racional: si, al capdavall, el que ens ha de passar depèn de la fortuna de cadascú, llavors no té gaire sentit treballar per una societat millor ni escarrassar-s’hi per fer realitat cap bon propòsit. Encara que veient el que costa avançar en els bons propòsits, sembla que el millor que podem dir és “salut n’hi hagi”.