El catedràtic Ramon Viñas adverteix que l’acord monetari amb la Unió Europea (UE) “farà perdre sobirania legislativa i financera” al Principat, segons publicava dimarts el Diari, a més d’afectar “greument” el secret bancari, amb la consegüent fugida de dipòsits estrangers. Un parell de dies abans, el cap del Govern deia tot el contrari: que si no se signa aquest acord amb la UE “l’activitat bancària del país es veuria afectada”. No en sé prou per discernir qui dels dos l’encerta, però si l’Associació de Bancs diu que “el Govern fa el que ha de fer”, per alguna cosa deu ser. En qualsevol cas, si la decisió sobre la conveniència d’aquest acord s’ha de prendre en funció de la pèrdua o no de sobirania, la discussió s’acaba ràpid. Creure avui dia que cap país del món (ni tan sols els del G-7) és plenament sobirà en l’àmbit econòmic és pensar que encara som al segle XIX, quan el concepte de sobirania es podia entendre en termes absoluts i servia de coartada per justificar qualsevol cosa. Avui dia això ja no és així, i encara menys quan entren pel mig els mercats financers. Només cal recordar el trasbals a l’economia britànica que va ocasionar George Soros un dia que es va llevar flamenc i es va dedicar a especular amb la lliura esterlina, o veure el que ha passat amb Grècia i Irlanda, o les pressions que rep Portugal, o la cara que se li queda a ZP cada cop que vol justificar com una acció de govern les decisions que li imposen des de Brussel·les. Avui dia, l’única manera d’assolir la plena sobirania és tancar-se sota una closca ben grossa i oblidar-se del món, cosa que només és possible a costa de transformar el país en un parc temàtic.
Diu que a partir d’avui ha de baixar força la temperatura, però aquests dies enrere ningú ho hauria dit que som a la setmana dels barbuts, la més freda de l’any segons la tradició popular. Si segueix aquesta tendència, que és el que indiquen les estadístiques (el 2010 ha estat el més càlid dels darrers 130 anys, junt amb el 2005), potser caldrà canviar la iconografia del santoral i, en lloc de representar els sants de la setmana amb barba i túnica, els hauran de dibuixar ben afaitats i amb bermudes perquè no s’ofeguin. Malgrat que els científics no es posen d’acord si es tracta d’un canvi permanent o d’un fenomen episòdic, el que mostren les dades és que els padrins tenen raó quan s’exclamen que ja no fa tant de fred a l’hivern com abans. No són, però, els únics que ho diuen; també els ecologistes s’han fet ressò, però fins ara no sembla que cap govern s’ho acabi de creure, com si el canvi climàtic afectés només aspectes banals, com ara la roba que t’has de posar per sortir de casa. Ben al contrari, la qüestió pot afectar greument l’economia si no es prenen mesures aviat. S’ha vist ara a la Molina, on ha anat d’un pèl que no haguessin de pintar les pistes amb calç per disputar el campionat d’snowboard. I no cal regirar gaire les hemeroteques per recordar què passa a Andorra els anys de poca neu. Tot i així, els discursos oficials insisteixen a mantenir i potenciar els pilars tradicionals de l’economia del país, que suposo que cal fer-ho, però no exclusivament. De fet, sembla molt més urgent potenciar sectors econòmic alternatius abans no sigui massa tard i acabem tots ben afaitats i arruïnats. Això sí, sota un sol espatarrant.
Tant que va costar de sortir-ne, i ara diu que anem de patac cap a un nou feudalisme, amb la diferència que els senyors no seran els amos de la terra sinó els dels grans capitals. Qui ho diu és Max Otte, economista i antic assessor del govern alemany, i un dels pocs que van vaticinar per escrit la crisi que ara patim (n’hi va haver d’altres que ho auguraven, però amb la boca petita, mentre s’anaven omplint les butxaques). Segons Otte, el camí cap al neofeudalisme és conseqüència de la lògica capitalista duta fins a l’extrem (el que compta és el benefici econòmic i la resta de consideracions queden en un segon terme) i la desinformació provocada per l’allau d’informacions a l’abast de tothom a través de la xarxa. El primer argument és més aviat una constatació del que passa actualment, amb un poder financer que va ofegar els pressupostos nacionals de molts països pels diners que van haver de destinar precisament a rescatar les entitats financeres en crisi, i que ara penalitza la limitada solvència dels mateixos països. Pel que fa a la desinformació, en canvi, el raonament és més discutible, sobretot si es vol utilitzar com a excusa per introduir una legislació restrictiva que reguli l’ús d’Internet. Davant de l’allau d’informació, que hi és, el que cal no és limitar l’accés a la xarxa, sinó incentivar la formació crítica dels ciutadans. Només així, si realment anem cap a una nova forma de feudalisme, Internet podrà continuar sent un bosc de Sherwood virtual on tots els proscrits antisistema i dissidents de l’ordre establert puguin fer sentir la seva veu i alimentar la idea, o si més no la il·lusió, que hi ha altres maneres de fer les coses.
Deixes la taula ben parada, amb tot de torrons i neules, i vi ranci per passar el fred, i una mica d’alfals per als camells. Deixes la sabata al costat, ben polida i airejada. Te’n vas d’hora al llit, convençut que has fet bondat tot l’any (i mira que costa), i que vas ser prudent en escriure la carta, que n’hi ha que demanen la seca i la meca i després es queden amb un pam de nas per avariciosos. Fas tot això i l’endemà, amb el primer raig de sol, saltes del llit tot esperançat i amb el cor accelerat i corres a veure què t’han deixat… i et cau l’ànima als peus. Els companys ja t’ho havien advertit que amb l’edat passa això, que la màgia és privilegi exclusiu dels infants; però no vols renunciar-hi perquè penses que la il·lusió no té res a veure amb l’edat, sinó que és una manera de resistència gairebé militant davant tanta falsedat com et trobes arreu la resta de l’any. Només cal creure-hi fermament, i engrescar la gent del teu voltant i convèncer-la que val la pena l’esforç i no deixar-se entabanar pels que volen canviar-te la vida amb eufemismes i enganys en nom del bé comú i de retòriques que només pretenen que tot sigui com sempre i que els que tenen la paella pel mànec no perdin els seus privilegis i que tu segueixis sent l’ase dels cops, submís i ben ensinistrat al seu servei. Et vas escalfant i els deixes anar el discurset complet fins a desfogar-te, i llavors t’adones que no hi ha res a fer, que ells tenen raó; que és més assenyat aprendre a jugar amb les regles establertes que no encaparrar-s’hi en utopies. I, sobretot, que mentre els camells segueixin tancats a la garjola ja pots anar esperant, que no trobaràs res a la sabata.
