Diuen que els pares de la criatura se la miraven sense saber quin nom posar-li, i llavors va entrar una secretària i va dir: “Qui és aquest? Se sembla al meu oncle Oscar!” I des d’aleshores, els acadèmics han anat repartint il·lusions i decepcions amb el mateix rigor amb què van batejar l’estatueta més famosa del món. Al principi, la cosa era sobretot una festa entre amics; una trobada per intercanviar copets a l’esquena, prendre una copa i fer-se el simpàtic amb els magnats d’una indústria encara amb pretensions de fer somiar la gent amb històries de certa qualitat. Però aviat es va veure que allò era un gran negoci; que a la gent que s’enduia una estatueta li plovien els contractes, i que tenir un Oscar feia que les distribuïdores venguessin còpies com a xurros. I així, el negoci s’ha fet l’amo i ara el que importa bàsicament és la desfilada per la catifa vermella, quines firmes d’alta costura vesteixen les estrelles del moment, qui porta més joies i penjolls, i qui va de bracet amb qui. Després de la matinada de dilluns vinent, els noms d’una colla d’amics afortunats sonaran força durant unes setmanes; els mitjans de comunicació ho esbombaran com si el palmarès fos l’oracle de l’excel·lència artística, i les sales d’exhibició miraran de treure profit amb la reposició dels títols més aclamats. I després, tot s’oblidarà ben ràpidament (qui recorda els guanyadors de fa tres o cinc anys), perquè el business (el xou, vull dir) ha de continuar. Com també s’oblida sovint allò que deia la Meryl Streep, que l’única actuació que veritablement mereix un Oscar és la dels nominats quan senten que el seu nom no és dels premiats.
Ocupats i preocupats amb els problemes de casa, que no són pocs, sovint ens mirem els de fora amb una barreja d’alleujament (n’hi ha que estan pitjor) i d’indolència (ja s’ho faran), com si les línies que dibuixen als mapes els límits dels països fossin també una cuirassa que ens protegís de mals aliens. L’hàbit de seguir l’actualitat mundial a través de la televisió o d’Internet també ajuda a veure el món com una ficció que té poc o gens a veure amb la nostra realitat més immediata. Fins que, de sobte, t’adones que el problema ja el tens a sobre i ningú no ha previst com fer-hi front. Va passar amb el meteòric ascens de la Xina com a potència mundial: alguns ens ho van advertir, però tot i així cap país no va saber preveure com aquest ascens ens acabaria afectant, i molt (amb l’encariment dels preus de l’energia i de determinades matèries primeres, per exemple). Ara torna a haver-hi un focus d’atenció important en les revoltes recents al nord d’Àfrica, i novament la major part de les informacions analitzen els esdeveniments en clau local (o regional, com a molt), i s’oblida que tot el continent és un polvorí que fa ja massa temps que és a punt d’esclatar. Amb un territori ric en materials tan escassos com necessaris per a la indústria tecnològica més avançada; una població majoritàriament jove que no troba cap sortida a les expectatives més bàsiques, i una bona colla de països espoliats i massacrats des de fa dècades, tant per les antigues potències colonials com pels dictadors titella que les van succeir, l’Àfrica és l’escenari ideal per a la gran revolta que vaticinen les lleis tàcites de la història.
Tant se val si durant la resta de l’any heu coincidit sovint que cal no deixar-se entabanar per aquestes celebracions postisses que només busquen escurar les butxaques de la gent de bona fe. Tant se val si tots i cadascun dels dies de l’any li has dit que és l’amor de la teva vida. Per molt que t’hagis esmerçat, si dilluns vinent t’oblides de fer-li un obsequi, la teva relació sentimental quedarà inapel·lablement malmesa. Però tampoc no val qualsevol obsequi. Encara sort que tens un cap de setmana per endavant (no serveix avançar la celebració al diumenge, perquè semblarà que et vols treure el mort de sobre sense sacrificar el temps que dediques a altres quefers). Tot un cap de setmana per triar i remenar i mirar d’escollir un regal que no sigui massa obvi (com si no t’importés la data i hi anessis al més trivial per passar pàgina com abans millor), ni massa ostentós (com si volguessis ocultar-hi res o fer-te perdonar alguna debilitat inconfessable), ni massa pràctic (els robots de cuina queden descartats d’entrada), ni massa inútil (acabarà a les golfes, amb els regals dels sogres)… I després de tot aquest safari (d’incògnit, és clar, perquè no sospiti res), treu forces d’on sigui per aparèixer amb el teu millor somriure i no deixar entreveure la teva decepció quan et doni el seu regal, que de ben segur serà massa obvi, massa ostentós, massa pràctic o massa inútil. Això, si no s’ha oblidat de la data o et refrega pels nassos que ets ximple de deixar-te entabanar amb celebracions que només busquen escurar les butxaques de la gent de bona fe, i amb la crisi que hi ha. Ah! (sospir) com és de bonic estar enamorat!
Ja fa temps que Lady Gaga va avançar que es pensava afegir a la llista de famosos que patrocinen un perfum presumptament propi i exclusiu. Després va deixar anar que el perfum es dirà Monster, com un dels seus temes més celebrats. I ara, finalment, ha revelat que es comercialitzarà a partir del 2012 i que farà olor de “semen i sang”, segons va informar Europa Press dimarts passat. Si la intenció d’Stefani Joanne Angelina Germanotta (que és com es diu realment Lady Gaga) amb aquest anunci era provocar el personal amb un estirabot més, em sembla que ho té força cru (tant com el bistec que va fer servir de boina en la seva anterior extravagància pública), perquè avui dia, amb tants antecedents gloriosos com n’hi ha, l’art de la provocació necessita d’un plus d’enginy que no és a l’abast de tothom. Ara, que el que més m’intriga és quina mena de gent comprarà aquest perfum (i pagarà el gust i les ganes, que per això ho apadrina una celebritat). Potser en determinats clubs ultramoderns de Nova York, anar-hi perfumat de sang i semen és el súmmum; però al meu poble, a qualsevol que faci aquesta olor li dirien porc com a mínim, i altres coses que no es poden reproduir en horari infantil. El perill, tanmateix, és que aquesta fragància tingui un èxit espatarrant, perquè si això passa ja veig tota una colla de frikis fent els experiments més eixelebrats per aconseguir la fragància eau de femer, o per tancar en un potet l’essència de cadàver putrefacte, que seria un toc inigualable en les celebracions de Halloween. I el que ja no goso ni imaginar és com serien els espots publicitaris d’aquests perfums.
