Seria interessant fer un estudi sociològic per determinar en quin grau influeix la campanya electoral a l’hora de decidir el vot dels electors, i més en un país com Andorra, on tothom es coneix prou per poder destriar el discurs oficial de les veritables possibilitats de dur a la pràctica allò que diu que faran. Les campanyes electorals són cada cop més previsibles, i, pel que he pogut llegir aquest dies, Andorra no n’és una excepció. Aquesta previsibilitat es pot considerar, en certa manera, un signe de normalitat democràtica (si més no, en relació amb el que avui entenem per democràcia); però, d’altra banda, i en moments difícils com l’actual, no deixa de ser una posada en escena insuficient per generar una autèntica catarsi col·lectiva que ajudi a superar la situació i conduir el país cap a un futur de prosperitat. Cada opció s’enroca en el seu propi esquema programàtic, amaga les propostes realment originals (si en té cap) no sigui cas que li copiïn, i el debat amb les diferents forces es resumeix en un intercanvi de retrets on el contrari sempre ho fa tot malament i el bàndol propi apareix com l’única alternativa contra el desori existent. Vist el panorama, cal realment dedicar tant de temps i diners a fer campanya? Els assessors d’imatge i els gurus de la comunicació institucional segurament respondran que sí, però em fa l’efecte que n’hi hauria prou de dur a cal notari els programes electorals amb què es presenta cada formació, que al capdavall és l’únic document al qual podran apel·lar els ciutadans des de l’endemà mateix de conèixer els resultats per exigir als elegits que compleixin allò que van prometre.
Entre les moltes imatges corprenedores que arriben aquest dies del Japó se n’ha colat una que d’entrada tindria fins i tot un punt divertit, si no fos pel context que l’envolta. És la imatge del portaveu del govern sortint a explicar davant el mitjans les novetats de la situació vestit amb una granota de feina. Fins i tot amb el detall impagable del bolígraf de plàstic sobresortint de la butxaca del pit. Diu que els membres del govern japonès es vesteixen així aquests dies per recordar a la població que són servidors públics i que estan treballant per restablir la normalitat al país. Segurament, allà aquest gest té un sentit seriós i la gent s’ho deu prendre com un signe de confiança. Per aquesta banda del món, en canvi, si a cap responsable polític se li acudeix sortir amb una granota de feina davant l’opinió pública enmig d’una catàstrofe nacional, em fa l’efecte que no duraria ni dos minuts en el càrrec. Al Japó, la gent ha actuat de manera molt disciplinada fins i tot en els moments de més confusió. Aquí, en canvi, se sol associar disciplina amb autoritarisme, i difícilment ningú fa cas de cap dirigent que en lloc de recórrer a la jerarquia instituïda fa el pas, ni que sigui simbòlic, de posar-se al teu costat per sortir d’una situació complicada. Ara, que, com que mai no és massa tard per aprendre quelcom de nou, es podria provar d’implantar la moda governamental nipona, a veure què passa. Potser així s’evitaria que de tant en tant hi hagi qui confon la vocació de servei públic amb la vocació de servir-se del públic. I algun fins i tot s’hauria estalviat maldecaps per no guardar les factures dels vestits que diu que va comprar.
En circumstàncies normals, una catàstrofe com la que ha patit el Japó hauria generat grans titulars sobre el nombre de víctimes i sobre la precària situació dels supervivents; però el pànic és una emoció molt més forta que la compassió, i, tan bon punt es va conèixer el risc d’un desastre nuclear, les víctimes van quedar en segon lloc i la discussió sobre la seguretat de les centrals atòmiques ha acaparat les portades dels informatius, com si fins ara ningú no s’hagués adonat del perill. La controvèrsia, però, és ociosa si es presta atenció a tres premisses irrefutables: tothom coincideix que l’energia nuclear és la que comporta un risc més alt per a la vida humana; tothom coincideix que en cap àmbit de la vida es pot assolir un nivell de seguretat absolut; i, tot i que no tothom està disposat a admetre-ho, hi ha alternatives molt més segures, inesgotables, eficients i molt més barates (entre d’altres coses, perquè els costos dels sistemes de seguretat els acaba pagant el consumidor). La conclusió lògica més plausible de tot això seria restringir l’energia nuclear a usos molt determinats, i aprofitar les energies renovables per abastir les necessitats de la població. Lamentablement, el pànic també és molt més fort que la lògica, i els responsables de prendre les decisions necessàries per adoptar un model energètic alternatiu semblen tenir un pànic cerval a enfrontar-se als interessos dels grans grups petroliers i als efectes d’aquesta decisió en l’equilibri geoestratègic actual. De manera que tenim nuclears per estona. Si més no, fins que hi hagi un desastre que generi un estat de pànic tan gran perquè tots diem prou.
Digui el que digui el calendari, sempre és Carnaval. Ens hem fabricat una societat basada en la imatge i l’aparença, i, és clar, tothom mira de sortir a la foto disfressat d’allò que pensa que més li convé, malgrat que es vegi el cartró d’una hora lluny. A Andorra, per exemple, la rua principal es disfressarà ara de campanya electoral, i els discursos sobre el que volem ser i serem miraran d’arraconar el que som, no sigui cas que la realitat, impertinent i tossuda, ens esgarri la festa. A Europa, per exemple, ara que Gaddafi es dedica a delmar els revoltats amb armes comprades als (fins fa poc) amics europeus, els totpoderosos reis Carnestoltes clamen al cel al matí, i a la tarda es dediquen a fer negocis amb altres tirans iguals o pitjors, però amb més reserves de petroli. Als caus secrets dels grans poders financers, munten carrosses mediàtiques per amonestar els països que no se’n surten a l’hora de quadrar el dèficit i la inflació, els diuen que han de collar els treballadors i mig desmuntar l’Estat del benestar, i mentrestant segueixen alimentant les economies dels paradisos fiscals més exòtics i les bugaderies on es renten els diners del crim organitzat. I a escala més casolana, en el centenari de la celebració del Dia internacional de la dona treballadora, la majoria d’institucions s’obliden de la darrera paraula (del que es commemora ja fa temps que se n’ha oblidat gairebé tothom) i es dediquen a muntar folklorades més aviat ridícules, que no pas reivindicatives del molt que queda per fer en aquest àmbit… El veritablement sorprenent és que amb tanta ballaruga permanent no ens caigui la careta (de vergonya).
