Miquel Vigo

A l’edició digital del Diari llegeixo aquest titular: La patronal pronostica que aquest any tancaran moltes empreses. Just al damunt, un requadre publicitari em demana que pensi un número del 0 al 99.999.999. Una cosa no té res a veure amb l’altra, però l’associació d’idees és inevitable. Tant de bo el número que penso no coincideixi amb el nombre d’empreses que tancaran aquest any; però, independentment de quantes siguin, el panorama que es dibuixa del pronòstic dels empresaris, i d’altres notícies recents, porta a imaginar un escenari no gaire engrescador per al candidat que guanyi les properes eleccions. Diuen que en la presentació de la seva candidatura, la paraula que més va repetir l’Antoni Martí va ser il·lusió. És una paraula amb bona premsa, perquè se sol entendre com a sinònim de motivació, com a factor de cohesió perquè els membres d’una col·lectivitat treballin plegats per una finalitat comuna. Però també té altres accepcions, relacionades amb la dificultat per copsar la realitat de les coses, o amb el recurs fins i tot malaltís a la fantasia davant les dificultats. A les poques hores de fer-se públiques les quatre candidatures, ja vaig sentir qui comentava que l’Antoni Martí guanyarà l’eleccions de llarg; la qual cosa fa pensar que és un candidat ben capaç de generar il·lusió entre almenys una part dels votants. Però com que les eleccions no es guanyen fins que es comptabilitza el darrer vot, i per a això encara falta molt, esperarem a veure si mentrestant hi ha algú capaç de construir la il·lusió d’una entesa prou forta per treure el país endavant. Tot i que ja m’adono que això sí que és una idea ben il·lusòria.