Campanya
Seria interessant fer un estudi sociològic per determinar en quin grau influeix la campanya electoral a l’hora de decidir el vot dels electors, i més en un país com Andorra, on tothom es coneix prou per poder destriar el discurs oficial de les veritables possibilitats de dur a la pràctica allò que diu que faran. Les campanyes electorals són cada cop més previsibles, i, pel que he pogut llegir aquest dies, Andorra no n’és una excepció. Aquesta previsibilitat es pot considerar, en certa manera, un signe de normalitat democràtica (si més no, en relació amb el que avui entenem per democràcia); però, d’altra banda, i en moments difícils com l’actual, no deixa de ser una posada en escena insuficient per generar una autèntica catarsi col·lectiva que ajudi a superar la situació i conduir el país cap a un futur de prosperitat. Cada opció s’enroca en el seu propi esquema programàtic, amaga les propostes realment originals (si en té cap) no sigui cas que li copiïn, i el debat amb les diferents forces es resumeix en un intercanvi de retrets on el contrari sempre ho fa tot malament i el bàndol propi apareix com l’única alternativa contra el desori existent. Vist el panorama, cal realment dedicar tant de temps i diners a fer campanya? Els assessors d’imatge i els gurus de la comunicació institucional segurament respondran que sí, però em fa l’efecte que n’hi hauria prou de dur a cal notari els programes electorals amb què es presenta cada formació, que al capdavall és l’únic document al qual podran apel·lar els ciutadans des de l’endemà mateix de conèixer els resultats per exigir als elegits que compleixin allò que van prometre.
En el segle XXI, pressuposant que el futur equival a evolució personal, les campanyes polítiques han quedat desfassades. Tenen un toc com de míting a poble rural, on la gent no sap el que passa fora del seu poble, no tenen accés a cultura ni informació i el polític de torn, a sobre d’una tarima li explica com està el món.
Avui en dia, la informació flueix, tothom quí més quí menys s’ha mogut una mica pel món, tothom va veient i desenganyant-se dels problemes del món, que tots tenen un denominador comú: diners, poder, inseguretat personal, societat massa ociosa i de poc esforç i sobrepoblació, i per tant, qui ens ven per fascicles pòcimes màgiques ens les llegim rient com qui mira un dibuix de 4 gargots d’un nen de 5 anys que et diu que “aixó és un castell i aixó un caballer”.
Suposo que la intel.ligència (o l’esforçar-se per ser-ho), el seny i l’estabilitat emocional, els tres grans pilars que destijo que en algun segle siguin elpilar de la humanitat, fan que et miris les campanyes polítiques com una ´película del Pajares i l’Esteso.