Alguna vegada m’ha passat pel cap que si en el futur s’arriba a una Europa realment i plenament unida caldrà plantejar seriosament un ERO per reduir dràsticament les monarquies del continent, en vista que no hi ha manera que ho deixin córrer voluntàriament (actitud, d’altra banda, ben comprensible, tal com ho tenen muntat). Per molt que es digui que compleixen una funció molt important com a ambaixadors dels països on regnen, no veig quina diferència hi ha que aquesta funció la faci un monarca o un president elegit a les urnes; que, alhora, surt més econòmic, perquè tot i que després s’endugui una pensió vitalícia, no s’ha de mantenir tota la colla de parents que viuen de la sopa boba. Ni entenc tampoc per què cada cop que el rei d’on sigui se’n va de gira, els mitjans de comunicació del país amfitrió es desfacin en elogis sobre com van de ben vestits i que elegants i educats que són, com si algú que té com a pressupost anual el mateix que cobrarà un obrer mitjanament qualificat en tota la seva vida laboral hagués de vestir amb quatre parracs. Com tampoc mai he pogut entendre que cada cop que hi ha un casori reial se’n facin ressò els mitjans de mig món i es desfermi una mena d’histèria popular entre bona part dels súbdits per saber fins al darrer detall de la festassa que es correrà una colla de gent que mai podran conèixer més enllà del paper cuixé. De manera que per demà i dissabte, quan totes les televisions aniran plenes del casament del príncep William, m’he llogat al videoclub la sèrie completa d’Shreck. En ocasions com aquesta em sento molt més identificat amb ell (i no tan sols per la panxa) que amb qualsevol rei de qualsevol racó del món.
No resulta gaire difícil endevinar quins seran els títols més venuts dissabte, i encara menys amb les pistes proporcionades pels llibreters de les poblacions que han avançat la diada, que del que es tracta és de fer calaix i tampoc no és qüestió de perdre la jornada per un tradicionalisme mal entès. Com que els best-sellers estan cantats, potser amb petites variacions locals en funció de qui s’asseu a signar originals, l’alternativa per no sentir-te com un simple titella dels departaments de promoció de les grans editorials consisteix a endevinar (i fins i tot, en un rampell militant digne d’altres èpoques, adquirir) aquells títols que en qualsevol altra data de l’any quedarien molt probablement arraconats a les golfes de les llibreries, i que dissabte sortiran a prendre l’aire amb la digna funció de servir de peanya als volums estrella de la diada. Són molts els candidats a worst-sellers, malgrat que sovint no tenen res a envejar als seus antagonistes. Per esmentar-ne només un parell, un dels que tenen molts números d’entrar en aquesta quiniela és el darrer llibret (panflet, segons els seus detractors) d’Stéphane Hessel, Indigneu-vos, on fa una crida social, especialment al jovent, a no romandre impassibles davant els abusos dels grans poders establers; i un altre, encara més provocador tal com estan les coses, és La cruzada antitabaco vista por los infieles, on la sociòloga i “fumadora ocasional” Susana Rodríguez fa una ullada amb esperit crític a la curiosa evolució que ha experimentat l’hàbit de fumar (tabac), que en cosa d’un segle ha passat de ser un signe de modernitat i d’alliberament personal a ser un motiu gairebé d’exclusió social.
Cada cop que vénen mal dades, apareixen de tant en tant presumptes tècnics de tota mena defensant que l’única fórmula per sortir de la crisi és treballar més i cobrar menys (fórmula aplicable al gros dels treballadors però mai, és clar, als alts executius). Que aquesta recepta és més interessada que efectiva, hom ja ho podia sospitar des que la va fer seva l’anterior president de la CEOE, conegut per la seva traça a enfonsar grans empreses. I ara ha estat l’OCDE, un organisme que no es pot considerar precisament un defensor dels drets dels treballadors, qui ha esvaït qualsevol dubte. Les darreres dades fetes públiques pel mateix organisme mostren que, de tots els països membres, on es treballa més hores és a Mèxic, que alhora és el país més empobrit. L’estadística també demostra que a Espanya es treballa més hores que a Finlàndia, Alemanya o França, per exemple, mentre que el sou mitjà dels treballadors espanyols està molt per sota del d’aquests països, i és fins a un quaranta per cent més baix que a Dinamarca, que és al capdamunt del rànquing (i, tanmateix, no es pot dir que els vagi pitjor que a nosaltres). Cal notar, d’altra banda, que aquestes dades desmenteixen alhora la manera com es presenta habitualment el bonic mite de la competitivitat com a via per a assolir un futur esplendorós. Ara que diu que a Andorra tindrem un Govern “de perfil tècnic”, potser val la pena tenir present aquesta estadística i demanar que s’ho repensin una mica, ni que sigui per provar una alternativa diferent, i es formi un Govern “de perfil humanista”, a veure si així algú recorda que les persones són més importants que les xifres.
