Sang blava
Alguna vegada m’ha passat pel cap que si en el futur s’arriba a una Europa realment i plenament unida caldrà plantejar seriosament un ERO per reduir dràsticament les monarquies del continent, en vista que no hi ha manera que ho deixin córrer voluntàriament (actitud, d’altra banda, ben comprensible, tal com ho tenen muntat). Per molt que es digui que compleixen una funció molt important com a ambaixadors dels països on regnen, no veig quina diferència hi ha que aquesta funció la faci un monarca o un president elegit a les urnes; que, alhora, surt més econòmic, perquè tot i que després s’endugui una pensió vitalícia, no s’ha de mantenir tota la colla de parents que viuen de la sopa boba. Ni entenc tampoc per què cada cop que el rei d’on sigui se’n va de gira, els mitjans de comunicació del país amfitrió es desfacin en elogis sobre com van de ben vestits i que elegants i educats que són, com si algú que té com a pressupost anual el mateix que cobrarà un obrer mitjanament qualificat en tota la seva vida laboral hagués de vestir amb quatre parracs. Com tampoc mai he pogut entendre que cada cop que hi ha un casori reial se’n facin ressò els mitjans de mig món i es desfermi una mena d’histèria popular entre bona part dels súbdits per saber fins al darrer detall de la festassa que es correrà una colla de gent que mai podran conèixer més enllà del paper cuixé. De manera que per demà i dissabte, quan totes les televisions aniran plenes del casament del príncep William, m’he llogat al videoclub la sèrie completa d’Shreck. En ocasions com aquesta em sento molt més identificat amb ell (i no tan sols per la panxa) que amb qualsevol rei de qualsevol racó del món.
