Diumenge. Jornada electoral a Espanya. Cap al migdia surten les patums dels principals partits polítics per congratular-se que tot va de conya i per adreçar una crida als indignats: “En democràcia, la manera de protestar és anar a votar.” Els escoltes i penses que no han entès res; que no té sentit demanar el vot a una gent que s’ha passat una setmana cridant “no els voteu”. Uns minuts després entrevisten una colla de l’acampada de Madrid i més de la meitat diuen a càmera que han anat a votar, i que votar no és incompatible amb el que reivindiquen. I llavors se’t queda cada de Mourinho i l’únic que encertes a dir és “non entendo”. L’endemà mires els resultats i veus que, quan totes les enquestes diuen que a Catalunya hi ha més independentistes que mai, els d’ERC es foten la gran patacada. Non entendo! I que el PP, que ha batut el rècord de presumptes corruptes a les llistes electorals, ha arrasat a Espanya; i que a Catalunya, després de tantes campanyes anticatalanistes com ha fet, ha esdevingut la tercera força política. I novament, l’únic que se t’acut dir és: “Per què? No entenc res.” Busques algú que t’ho expliqui als informatius i et trobes amb la Sánchez Camacho i et demanes com pot tenir tant de morro (metafòricament parlant) per dir (amb molta retòrica, és clar, per si després ha de canviar el discurs a corre-cuita) que està a favor que governi la llista més votada… sempre que sigui la seva. M’he quedat tan descol·locat que quan s’acabi l’acampada d’indignats proposo fer-ne una altra, però de perplexos. O si no, que algú m’expliqui com podem ser tan poc coherents a l’hora de decidir quin futur volem.
A les imatges de la manifestació a la Porta del Sol, a Madrid, hi surt sobretot gent jove, molt jove fins i tot, però la crònica que va emetre una ràdio pública espanyola constatava que també hi eren els seus pares i els seus avis. Una dona amb veu de padrina explicava la preocupació que l’havia dut a manifestar-se: “Els pares van viure més bé que els avis, i jo he viscut més bé que els pares; però, tal com anem, els meus néts viuran com els meus besavis.” És un neguit compartit per molts padrins i molts pares davant la falta d’horitzons per al jovent. És cert que avui, en general, es viu més bé que cent anys enrere; però la preocupació no neix de la difícil conjuntura actual (tot i que això hi ajuda), sinó de la sensació creixent d’indefensió davant la impunitat dels que remenen les cireres, i de la indignació per la manca de coratge dels dirigents polítics a l’hora de defensar els interessos dels seus votants (què se n’ha fet, per exemple, de l’arenga de Sarkozy per reformar el capitalisme?). Així, s’entén que un dels lemes més corejats pels manifestants hagi estat “no ens representeu”, adreçat a uns polítics que, per donar-los la raó, han seguit el seu pla de campanya com si res. A la mateixa crònica, el periodista demanava a un dels promotors de la protesta quina solució hi veia per a la situació present. “La solució ens l’hem d’inventar”, li contestava, tot argumentant la desconfiança en les propostes de la partitocràcia actual. L’endemà, en una tertúlia que comentava els fets, un dels participants, més aviat granadet, els defensava dient: “Ningú no em pot privar de continuar creient que la utopia és possible.” Tant de bo faci escola.
Sona bé el discurs del candidat electe dimarts passat al Consell General, no tant pel diagnòstic de la situació, que és prou evident, com pel panorama de futur que s’entreveu en algunes de les declaracions d’intencions que va fer. El candidat electe va ser investit ahir cap del Govern sense cap problema, i, per això, tenia prou de fer un discurset de tràmit; però va triar l’opció de marcar les línies d’un terreny de joc diferent del que hi ha hagut els darrers anys (també abans de la darrera legislatura), i això és d’agrair perquè, senzillament, suposa recuperar el paper que ha d’assumir un dirigent polític. Sovint se’ns ha fet creure que un polític ha de ser sobretot un bon gestor, però no és així, i les experiències del passat ho demostren. Un bon polític s’ha de saber envoltar de bons gestors, de persones que coneguin bé l’àmbit de competències que els ha estat assignat, però la seva principal tasca és la d’assenyalar un camí i engrescar els ciutadans en un compromís col·lectiu per recorre’l plegats. El cap de Govern, si més no, ha fet una primera passa en aquest sentit, i a partir d’avui ho tindrà tot a favor per continuar fent passes en la mateixa línia, sense haver d’entretenir-se a apaivagar sorolls com els que han enterbolit l’anterior legislatura. Tanmateix, després de marcar el terreny de joc cal jugar el partit, i és aquí on és veurà la fondària de les paraules i la determinació del projecte davant un rival tan destraler com és la realitat quotidiana, i amb els errors del passat (seus i de tot l’equip) a la banqueta, disposats a aparèixer en el moment més inoportú. I a més, amb un àrbitre europeu que no té precisament fama de casolà.
