Miquel Vigo

Diumenge. Jornada electoral a Espanya. Cap al migdia surten les patums dels principals partits polítics per congratular-se que tot va de conya i per adreçar una crida als indignats: “En democràcia, la manera de protestar és anar a votar.” Els escoltes i penses que no han entès res; que no té sentit demanar el vot a una gent que s’ha passat una setmana cridant “no els voteu”. Uns minuts després entrevisten una colla de l’acampada de Madrid i més de la meitat diuen a càmera que han anat a votar, i que votar no és incompatible amb el que reivindiquen. I llavors se’t queda cada de Mourinho i l’únic que encertes a dir és “non entendo”. L’endemà mires els resultats i veus que, quan totes les enquestes diuen que a Catalu­nya hi ha més independentistes que mai, els d’ERC es foten la gran patacada. Non entendo! I que el PP, que ha batut el rècord de presumptes corruptes a les llistes electorals, ha arrasat a Espanya; i que a Catalunya, després de tantes campa­nyes anticatalanistes com ha fet, ha esdevingut la tercera força política. I novament, l’únic que se t’acut dir és: “Per què? No entenc res.” Busques algú que t’ho expliqui als informatius i et trobes amb la Sánchez Camacho i et demanes com pot tenir tant de morro (metafòricament parlant) per dir (amb molta retòrica, és clar, per si després ha de canviar el discurs a corre-cuita) que està a favor que governi la llista més votada… sempre que sigui la seva. M’he quedat tan descol·locat que quan s’acabi l’acampada d’indignats proposo fer-ne una altra, però de perplexos. O si no, que algú m’expliqui com podem ser tan poc coherents a l’hora de decidir quin futur volem.