Diu que consumim massa bosses de plàstic i que també aquí cal retallar. I la retallada, naturalment, ha començat pel sector més humil: les bosses de supermercat. A la Seu ja ha arribat l’onada de consciència antiplàstic i alguns comerços, grans i petits, han decidit no donar-te una bossa quan vas a comprar; si la vols, l’has de pagar. El preu va de dos a cinc cèntims, segons l’establiment. Està bé això de tenir consciència ecològica; però si és a costa de la butxaca dels altres, la cosa escama una mica. A més, en alguns d’aquests comerços, gairebé tots els productes vénen embolicats amb plàstic, amb la qual cosa ja no saps ben bé per què uns plàstics són tan dolents per al medi ambient (tot i que fins ara et deien que es poden reciclar, i estalviar així uns quants barrils de petroli) i altres, en canvi, te’ls presenten com la protecció perfecta antibacteris. A d’altres botigues han optat per substituir el plàstic per bosses de paper, de manera que et posen davant un dilema certament complicat de resoldre: o plastifiquem el món, o el desforestem. Dies enrere, en el marc incomparable de la trobada empresarial a la Seu, un dels assistents em deia que d’aquí a poc sentirem a parlar força de l’ètica del negoci. Vaig entendre que això vol dir convertir en el que ara diuen valor afegit (que significa realment cost afegit) pràctiques empresarials que hom hauria d’adoptar per principi, com ara la protecció del medi ambient. Imagino que cobrar les bosses de plàstic quan vas a comprar deu anar en aquesta línia, però començo a sospitar que, en lloc d’una ètica del negoci, aquest camí ens durà a veure com alguns fan de l’ètica un bon negoci.
Si esteu amoïnats perquè no arribeu a final de mes, o en veure que els indicadors econòmics no remunten ni de casualitat, o en llegir que el nombre d’aturats va creixent inexorablement, em sap greu dir-vos-ho però no teniu ni idea d’economia. És més, si encara teniu un raconet a sota la rajola per sortir del mal pas, el millor que podeu fer aquesta nit és llençar els bitllets a la foguera. No ho dic jo, ho diu el president de la patronal bancària espanyola, Miguel Martín, que suposo que alguna cosa en deu saber, d’economia. Bé, en concret, el que diu aquest bon home és que per sortir de la crisi (ell parlava d’Espanya, però amb la convicció que ho deia suposo que deu ser una recepta universal) el millor camí és empobrir-se. Jo pensava que un país on hi ha cinc milions de persones a l’atur, i on la cinquena part de l’activitat econòmica pertany al que se’n diu economia submergida, ja és un país ben pobre. Però es veu que no. El detall de la recepta inclou la cantarella de sempre: abaixar els sous per guanyar competitivitat. En un primer moment, em va passar pel cap que aquest senyor havia deixat passar una bona ocasió per estar-se calladet; però després vaig comprendre quanta raó té. És ben evident que només et pots empobrir si ets ric o cobres un sou astronòmic; en canvi, si ets mileurista (i encara bo), després de pagar el lloguer i les despeses corrents de la llar, amb prou feines et queda res per a algun caprici, com ara menjar cada dia. És clar, però, que per concloure això tampoc no cal ser una llumenera dels negocis: tothom sap prou bé que la millor manera d’anar amb el cap ben alt és estar emmerdat fins a la barbeta.
Només vaig sentir la notícia a mitges i després no n’he trobat cap referència més enlloc, de manera que no sé quin grau de fiabilitat té la informació. El cas és que el locutor deia amb veu tot seriosa que en un laboratori de Canàries han fet un experiment ben curiós: van dividir una colla de ratolins en una sèrie de grups aïllats, i a cadascun dels grups el van fer sentir constantment un tipus de música diferent. Diu que els ratolins que escoltaven cant gregorià avançaven més (no especificaven si en distància o en habilitats), i que als que van sotmetre a una teràpia intensiva de heavy metal es van engreixar com bacons! No se sap de cap que s’hagi posat a ballar. Desconec quin devia ser el propòsit de l’experiment, però no li sé veure cap utilitat, francament. Està acceptat des d’antic que la música és un art (malgrat l’esforç d’alguns intèrprets per demostrar el contrari). Tanmateix, d’unes dècades ençà, diferents disciplines científiques no s’han conformat amb una visió tan restrictiva i han trobat que la música pot ser també una eina amb moltes i variades aplicacions, algunes de les quals ben perverses. Se sap, per exemple, que un fil musical als centres laborals, posat a un determinat volum, augmenta la productivitat dels treballadors; o que determinades músiques que sonen als grans centres comercials no tenen la funció d’entretenir el client, sinó d’incentivar el seu instint consumista. També s’han descobert recentment aplicacions mèdiques basades en la resposta fisiològica a les ones sonores. Amb tants estudis, però, el que m’estranya és que ningú no hagi ensopegat encara amb una sintonia que ens ajudi a sortir del forat de la crisi.
Ha estat llegir el titular i recordar de cop Andrea Caracortada, el personatge que feia Victoria Abril a Kika. A la pel·lícula d’Almodóvar, Andrea és la directora i presentadora d’un reality show que, per copsar la notícia en el precís moment que es produeix i sense cap intermediari, va pel món amb un casc amb una càmera de vídeo incorporada. El conseller Puig diu ara que es rumia fer el mateix amb la brigada antiavalots dels mossos d’esquadra: posar-los al casc una càmera perquè quedi enregistrada la seva actuació quan carreguen, com van fer dissabte passat contra els acampats de la plaça Catalunya. És el mateix conseller que es va estrenar en el càrrec traient les càmeres de les comissaries perquè (almenys això vaig entendre aleshores) era una manera de posar en dubte la integritat de les actuacions policials. No se sap si la nova mesura obeeix que el conseller és un seguidor empedreït dels reality o que no se li acut altra via per contestar a les crítiques per una decisió desafortunada, sobretot des del punt de vista polític. En qualsevol cas, s’equivoca qui encara creu que les imatges són asèptiques, que mostren la realitat tal com és, sense interpretacions. És tot el contrari: cap imatge mostra allò que passa, sinó allò que qui du la càmera vol mostrar, excloent tot el que hi ha al voltant i sovint determina el veritable sentit de l’escena. A banda, és clar, que després cal editar l’enregistrament perquè s’entengui alguna cosa (sigui certa o no). Ara que potser la idea és retransmetre en directe les imatges, com si fos una mena de reality policial. Si és així, encara podria ser fins i tot una solució a les finances de la Generalitat.
